Més esport

GOLF

La primera icona

La seva aparició als anys 70 canvia el golf per sempre

En dies com ahir, les decla­ra­ci­ons sovint exa­ge­ren la figura de qui es recorda. El cas de Seve­ri­ano Balles­te­ros, però, segu­ra­ment és dels pocs en què les parau­les que­da­ran cur­tes per evo­car una figura inqüesti­o­na­ble de l'esport. Un apas­si­o­nat que es va des­viure pel golf, un amor que va des­co­brir de ben menut ja que el seu tiet, Ramón Sota, era gol­fista i el seu pare, jar­di­ner del camp de Pedreña, del qual eren veïns. Cad­die als nou anys, molts ves­pres ja es que­dava per tirar boles i prac­ti­car (també ho feia a la platja, amb un ferro set i pedres com pilo­tes), amb un afany auto­di­dacte que va defi­nir incon­fu­si­ble­ment el seu estil, tan únic com irre­pe­ti­ble; i tan precoç. Amb 16 anys, 11 mesos i 12 dies, es va con­ver­tir en el juga­dor més jove que va jugar un tor­neig pro­fes­si­o­nal. Aquell any també ho va fer en el cir­cuit euro­peu, pre­ci­sa­ment a l'Open d'Espa­nya que aquests dies es dis­puta a Ter­rassa. Una cita que, curi­o­sa­ment, també és l'últim títol (el 1995) que engreixa un pal­marès enve­ja­ble que des­criu un gol­fista atípic (amb un talent de raça, tan pas­si­o­nal que aixe­cava admi­ració) que va tren­car bar­re­res.

El pri­mer euro­peu que va gua­nyar el Mas­ters (el 1980) i el més jove que va con­que­rir el Britànic (el 1979, amb 23 anys) són només dues fites d'un talent que va obrir camí. No només a l'Estat, sinó a tot al vell con­ti­nent. Fins ales­ho­res, les illes Britàniques eren gai­rebé el reducte únic d'un esport que Seve va fer popu­lar, acos­tant-lo a la gent, demos­trant que no només l'elit hi podia acce­dir. Els som­nis de Balles­te­ros van pas­sar a ser els som­nis de gene­ra­ci­ons poste­ri­ors que van créixer veient-lo jugar. Com una ins­pi­ració, un ídol envol­tat per una aura espe­cial que la seva mort pre­ma­tura embol­ca­llarà d'un bri d'eter­ni­tat que s'eleva amb algu­nes actu­a­ci­ons a l'altura tan sols dels esco­llits.

«Seve juga cops que no puc visu­a­lit­zar ni en els meus som­nis», va afir­mar Ben Crens­haw, un dels seus rivals els anys 70 i 80. «Si està bé, és com si ell conduís un Fer­reri i la resta uti­li­ta­ris», va dir Tom Kite, segon rere Balles­te­ros en el Mas­ters del 1983, l'any en què va revo­lu­ci­o­nar la Ryder Cup, en què Europa per fi va plan­tar cara als Estats Units. Europa, amb Seve de líder, va gua­nyar el 1985 i el 1987, en ter­reny nord-ame­ricà. Amb Olazábal forma la que encara és la millor pare­lla (en xifres) d'una cita que, amb la seva ascendència, el cantàbric va enal­tir fins el que és avui, igual que el cir­cuit euro­peu, que sense ell tam­poc s'hau­ria con­ver­tit en el que és ara. Als 40 anys, però, el va començar a afec­tar l'artri­tis a l'esquena. Tot i els molts intents per dei­xar-la enrere, no va poder. Li va cos­tar dige­rir-ho, perquè no va acos­tar-se més al gran juga­dor que havia estat. El gol­fista admi­rat i esti­mat, ino­bli­da­ble i ja enyo­rat, que no genera debats. L'una­ni­mi­tat és total: Seve és i serà una lle­genda.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)