En dies com ahir, les declaracions sovint exageren la figura de qui es recorda. El cas de Severiano Ballesteros, però, segurament és dels pocs en què les paraules quedaran curtes per evocar una figura inqüestionable de l'esport. Un apassionat que es va desviure pel golf, un amor que va descobrir de ben menut ja que el seu tiet, Ramón Sota, era golfista i el seu pare, jardiner del camp de Pedreña, del qual eren veïns. Caddie als nou anys, molts vespres ja es quedava per tirar boles i practicar (també ho feia a la platja, amb un ferro set i pedres com pilotes), amb un afany autodidacte que va definir inconfusiblement el seu estil, tan únic com irrepetible; i tan precoç. Amb 16 anys, 11 mesos i 12 dies, es va convertir en el jugador més jove que va jugar un torneig professional. Aquell any també ho va fer en el circuit europeu, precisament a l'Open d'Espanya que aquests dies es disputa a Terrassa. Una cita que, curiosament, també és l'últim títol (el 1995) que engreixa un palmarès envejable que descriu un golfista atípic (amb un talent de raça, tan passional que aixecava admiració) que va trencar barreres.

El primer europeu que va guanyar el Masters (el 1980) i el més jove que va conquerir el Britànic (el 1979, amb 23 anys) són només dues fites d'un talent que va obrir camí. No només a l'Estat, sinó a tot al vell continent. Fins aleshores, les illes Britàniques eren gairebé el reducte únic d'un esport que Seve va fer popular, acostant-lo a la gent, demostrant que no només l'elit hi podia accedir. Els somnis de Ballesteros van passar a ser els somnis de generacions posteriors que van créixer veient-lo jugar. Com una inspiració, un ídol envoltat per una aura especial que la seva mort prematura embolcallarà d'un bri d'eternitat que s'eleva amb algunes actuacions a l'altura tan sols dels escollits.

«Seve juga cops que no puc visualitzar ni en els meus somnis», va afirmar Ben Crenshaw, un dels seus rivals els anys 70 i 80. «Si està bé, és com si ell conduís un Ferreri i la resta utilitaris», va dir Tom Kite, segon rere Ballesteros en el Masters del 1983, l'any en què va revolucionar la Ryder Cup, en què Europa per fi va plantar cara als Estats Units. Europa, amb Seve de líder, va guanyar el 1985 i el 1987, en terreny nord-americà. Amb Olazábal forma la que encara és la millor parella (en xifres) d'una cita que, amb la seva ascendència, el cantàbric va enaltir fins el que és avui, igual que el circuit europeu, que sense ell tampoc s'hauria convertit en el que és ara. Als 40 anys, però, el va començar a afectar l'artritis a l'esquena. Tot i els molts intents per deixar-la enrere, no va poder. Li va costar digerir-ho, perquè no va acostar-se més al gran jugador que havia estat. El golfista admirat i estimat, inoblidable i ja enyorat, que no genera debats. L'unanimitat és total: Seve és i serà una llegenda.