“M'han traït les ganes, però tinc una medalla”

Natàlia Rodríguez estava satis­feta amb el seu ter­cer lloc en el mun­dial, tot i adme­tre que es va pre­ci­pi­tar en pren­dre el coman­da­ment de la cursa massa aviat. “Tinc la meda­lla, al cap i a la fi. La veri­tat és que m'han traït les ganes. He can­viat de molt lluny, que no és gaire habi­tual en mi. Ales­ho­res he entrat en l'última volta a sac perquè em tro­bava molt forta i he arris­cat”, va expli­car. La mig­fon­dista tar­ra­go­nina, amb un atac llarg i per­sis­tent, va inten­tar des­pen­jar les seves rivals, però va arri­bar al tram final justa de for­ces. “La nord-ame­ri­cana i l'anglesa ana­ven força engan­xa­des a mi i han arri­bat molt for­tes. La clau era no cris­par-se en aquells moments, perquè ales­ho­res sí que hau­ria per­dut la meda­lla i tot ple­gat. L'etíop em va inten­tar avançar en la corba, però jo he aguan­tat, pen­sant que això la des­gas­ta­ria, i de fet ha estat així perquè no ha pogut acon­se­guir meda­lla. En els últims metres he patit molt, però estava pre­pa­rada perquè havíem entre­nat aquesta fase de la cursa amb el meu entre­na­dor”, va insis­tir. Final­ment, va sen­ten­ciar: “Estava obses­si­o­nada a asso­lir la meda­lla d'or, però una de bronze aquí em fa molta il·lusió amb vista al curs vinent. Com ara, sem­pre aspi­raré al màxim. Dedico la meda­lla a la meva iaia, que està força malalta a l'hos­pi­tal.”