Jordi Sans i Juan
Director esportiu i de relacions externes de la UFEC. Campió olímpic i campió del món de waterpolo
“Som el paraigua de les federacions”
En els últims anys, juntament amb el president David Moner, s'ha convertit en la cara visible de la influent associació que agrupa les federacions del país
Mai no va deixar de treballar i estudiar mentre jugava a waterpolo
Jordi Sans és un dels millors esportistes catalans de la història. A les files d'un dels millors equips que es recorden del waterpolo mundial va tocar el cel tant en els jocs olímpics com en els mundials. Mentre jugava, però, va seguir una estricta formació acadèmica que li ha permès ocupar diversos càrrecs de gestió en alguns clubs. Fa nou anys va arribar a la UFEC com a director esportiu i ara també s'encarrega de les relacions externes i el protocol. Ell va proposar la creació del Zona UFEC, un programa de televisió que dóna vida als esports més minoritaris. El barceloní no amaga, fins i tot, que li agradaria prendre decisions esportives dins del govern del país.
L'esport català també està en crisi?
La veritat és que, malgrat tot, va bé. Som un col·lectiu immens. A la UFEC tenim 67 federacions que engloben uns 10.000 clubs i uns tres milions de practicants, que van des de l'elit fins als corredors populars. La situació general és complicada, però penso que l'esport és una de les coses bones que sempre hem tingut en aquest país, que som gent amb compromís i iniciativa, amb optimisme, i que ens hem adaptat a totes les situacions. Això és el que hem de continuar fent.
Però hi ha menys diners per a tothom; això s'ha assumit?
Sí, és clar. Com diu el president, s'ha de fer el mateix o més, amb menys diners. Aquest 2011 les aportacions a les federacions han disminuït un 17% i a la UFEC, un 50%, però això no ens ha impedit treballar i aplicar els nostres programes. Nosaltres intentarem estirar el màxim per a l'esport, que ajuda a projectar la imatge internacional del nostre país. Catalunya és al mapa gràcies als Jocs Olímpics del 1992. Amb tot, sabem que si es fan retallades en sanitat és comprensible que n'hi hagi en tots els sectors.
Des de la UFEC heu hagut de socórrer alguna federació per la crisi?
De fet és la nostra feina; som el paraigua de les federacions, per això es va crear la UFEC. La nostra missió és ajudar-les tant econòmicament com en tota mena de serveis i d'assessorament. Aquest any, només en material, hem repartit 300.000 euros entre les federacions.
Us han acusat de ser un contrapoder de l'administració...
Sempre que hi ha eleccions ens diuen el mateix. Nosaltres, però, només som un ens col·laborador del govern, mani qui mani. Volem posar les coses més fàcils. Si hi ha alguna cosa que no veiem bé ens hi barallem i ho discutim, però és millor que ho fem nosaltres que no pas totes les federacions, una per una. Gràcies a la feina d'aquests últims anys tenim la sort de no dependre de les subvencions (representen poc més del 10% del pressupost total) i això ens dóna llibertat per aplicar els nostres programes.
Els ingressos estan ben consolidats?
Gestionem set instal·lacions arreu de Catalunya, i també una corredoria d'assegurances, com qualsevol altra, especialitzada en el món esportiu. En traiem un benefici econòmic, evidentment, però aquest benefici reverteix en totes les federacions. Tenim la sort, a més, que el president (David Moner) pot dedicar-hi moltes hores i fins i tot diners. Tot el que guanyem és per tornar-ho a l'esport català. Aquest model no el volem només per a nosaltres, sinó que animem les federacions que segueixin aquest camí per aconseguir ingressos, que s'haurien de considerar ordinaris, a través de les seves instal·lacions.
El vostre model està consolidat per al futur, més enllà de les persones que ara el gestioneu?
Volem fer com al Barça, que ara té un equip espectacular i que considera que el més important és la cultura del treball per als que vénen de baix. Tots el que entren a la UFEC tenen molt clar què han de fer i quins són els objectius. Això ha arrelat i no es perdrà.
Personalment li agradaria ser-ne el president?
No m'ho he plantejat i no m'ho puc permetre perquè no és un càrrec professional. Quan l'actual president decideixi deixar-ho penso que ja n'hi haurà que s'hi presentaran.
Tinc entès, però, que sí que li agradaria entrar en política...
Aquí estic molt a gust i motivadíssim, perquè hi ha molta feina, però voldria ser al govern per una raó, perquè és des d'allà que es poden canviar realment les coses.
Com ara quines?
Sóc un entusiasta, per exemple, de la llei de mecenatge que tenen a Itàlia. Les empreses i els particulars poden desgravar tots els diners que inverteixen en l'esport, a banda de promocionar-se públicament. Això ha facilitat que un empresari hagi convertit el Recco en el millor equip del món de waterpolo, una cosa impensable a Catalunya. També m'agradaria discutir moltes altres coses, com ara l'esport a l'escola, la integració dels esportistes a la vida professional, etc.
Amb menys diners, quines han de ser les prioritats de les federacions?
Que puguin continuar fent la competició i la promoció. Quan es parla de polítiques socials hem de tenir clar que l'esport és una de les polítiques socials més rellevants. Tota la mainada que està fent esport és mainada que no és a casa connectada a internet o pel carrer sense saber què fer. L'esport, a més, ens dóna uns valors per a la vida que nosaltres hem de defensar.
Com ara la capacitat de sacrifici?
Totalment. La cultura de l'esforç és cada vegada més complicada de fer entendre, per molt que nosaltres ens hi esforcem, però no només la dels nens, sinó la dels pares, que són fonamentals en l'educació dels fills.
Ho diu per experiència personal?
Sí, evidentment. Si jo vaig poder ser campió olímpic i campió del món va ser gràcies als pares, perquè eren ells els que es llevaven amb mi a les sis del matí per portar-me a la piscina quan tenia 10 anys. Eren ells els que venien a buscar-me a l'escola i em portaven a la piscina. Els caps de setmana, a més, eren al meu costat passant calor en qualsevol piscina en comptes de fer altres coses. Si no hagués estat per això jo no hauria continuat fent esport. Quan era jove només tenia dues o tres possibilitats: mirar TVE, anar al carrer a jugar a pilota o anar a la piscina, que és on vaig acabar. Ara hi ha 40 canals de televisió, la Play Station, el DVD, internet i mil coses més. Als pares, a més, cada vegada els costa més llevar-se els caps de setmana a les set del matí per agafar el cotxe i portar el noi, per exemple, a Rubí a jugar a bàsquet.
Com s'ha d'encarar la transició de la vida esportiva a la vida professional?
El camí de la vida l'escull cadascú, lògicament, però hi ha coses que s'han de canviar. Amb 14 anys, per exemple, era a la selecció espanyola juvenil i amb 15, a l'absoluta; i encara em suspenien l'educació física perquè quan hi havia l'examen era fora.
Com s'ho va fer?
Als 24 anys em vaig haver de plantejar què havia de fer amb el meu futur, si hi havia vida més enllà del waterpolo. Com a estudiant vaig poder fer la formació professional d'administratiu. Quan vaig fitxar pel Mediterrani vaig demanar-los feina i ho vaig compaginar durant uns anys. El 1996 em van demanar que fos el gerent, però això m'obligava a fer jornada completa i jo encara aspirava a jugar els meus cinquens Jocs Olímpics i durant quatre anys vaig deixar la feina i em vaig dedicar a jugar mentre estudiava direcció d'empreses, direcció comercial i anglès. Per arribar fins aquí és molt important que els clubs i els entrenadors facin de tutors. Això vol dir que no només s'ha d'ensenyar un esport concret, sinó també el que hi ha més enllà. S'ha de posar facilitats de tota mena als esportistes que vulguin estudiar, ja sigui hostaleria, informàtica o turisme.
I l'administració, què hi pot fer?
No pot deixar penjats esportistes que han donat el màxim pel seu país. Se'ls ha d'intentar ajudar. No ens podem quedar amb el sistema de beques ADO; preferiria que aquestes empreses tinguessin un programa per inserir laboralment aquells esportistes que hagin arribat a dalt de tot, que hagin assolit l'excel·lència. A Itàlia, per exemple, molts acaben de bombers i a Rússia, a l'exèrcit. A partir d'aquí tothom seria lliure d'agafar el seu camí, però almenys sabrien que disposen d'una sortida.
A Catalunya, com que som tan especials, tenim un altre front obert, el de les seleccions. Com ho arreglem això?
Per qüestions diverses, legals i de la normativa del COI, sabem que és inviable que als esports de més pes hi pugui haver seleccions oficials. Més que les costellades, que a algú li poden semblar bé, crec que hauríem d'avançar cap a la fórmula del campionat d'Europa de regions amb Catalunya. En alguns casos ha funcionat. Personalment tampoc no em sembla bé l'actitud dels que creuen que els directius no han d'anar a fer-hi res, a Madrid. Poden exercir influència de tota mena i fer més fàcil en el futur la participació de Catalunya en campionats oficials.
Catalunya és plena de campions, però no es pot negar que hi ha un problema de visualització d'aquests èxits...
Els gestos simbòlics són importants però costen molt. Ja vaig explicar el que em va passar personalment després de celebrar amb la senyera el títol olímpic del 1996. Un alt càrrec em va trucar per recriminar-me el gest. Nosaltres tenim la sort que no tenim enveja dels altres però la mala sort que els altres sí que tenen enveja de nosaltres. Quan vam guanyar el mundial un company va pujar al podi amb la bandera espanyola i mai de la vida se m'hauria acudit dir-li res. Quan vaig ser campió olímpic amb la selecció espanyola també vaig plorar perquè era un somni pel qual havíem estat treballant amb uns companys durant quatre anys. N'hi havia que em deien que, si era tan catalanista, com és que plorava, però en moments com aquell deslligo la política de l'esport.
Aquell equip de waterpolo, amb Manel Estiarte i companyia és irrepetible?
No vull pecar d'immodèstia, però entre el 1991 i el 2001 el bloc que teníem va guanyar medalla cada any en alguna de les competicions internacionals (Jocs Olímpics, mundial i europeu). El talent de vegades sorgeix. És una cosa que encara que la treballis molt de vegades no apareix. Ara la selecció espanyola, com sempre farcida de catalans, es manté fa temps entre les cinc millors del món i hi ha una dada interessant, que per primer cop un equip júnior ha aconseguit una medalla en un mundial.
I les noies també van cap amunt?
Quan jo jugava, no n'hi havia pràcticament cap que ho fes i ara tenim el Sabadell, que és campió d'Europa. S'ha fet un treball admirable.