10è aniversari d'El 9 Esportiu
El país dels prodigis 2002-2011
El canvi radical que ha viscut el Barça és un dels fets més destacats de la darrera dècada en l'esport català
Tot i la llarga història d'èxits de l'esport de cas nostra, els esportistes catalans han aconseguit en els últims deu anys fites mai vistes
Ni el més optimista dels aficionats del FC Barcelona podia ni tan sols somiar, aquell 2 de gener del 2002, quan va sortir al carrer el primer número d'aquest diari, que deu anys després el seu equip seria on és avui, tant pels títols aconseguits com pel reconeixement aconseguit.
Fa deu anys, el Barça de Joan Gaspart malvivia amb el Real Madrid dels galàctics, mentre que Pep Guardiola completava una part més del seu dur aprenentatge en el futbol italià. L'arribada de Joan Laporta a la presidència va revolucionar el club i els títols van tornar després de sis anys de sequera. Uns èxits que han seguit amb Sandro Rosell a la presidència i que han convertit el Barça en el club més admirat i guardonat del món, i Messi, Xavi, Iniesta i companyia, en les grans estrelles del futbol mundial.
El primer equip de futbol del Barça exemplifica un dels canvis més radicals que hi ha hagut en l'esport català en els deu anys de vida d'El 9 Esportiu de Catalunya. Deu anys en què els clubs i els esportistes catalans han continuant brillant arreu del món i sent la punta de llança de l'esport espanyol en la majoria de les disciplines. Perquè si una cosa no ha canviat en aquesta dècada és la dependència si us plau per força de l'esport i els esportistes catalans d'Espanya. Malgrat tots els intents, esportius i polítics que s'han fet –amb l'hoquei sobre patins i tot el que va passar a Miami primer, a Fresno després i finalment a Roma, com a clar exemple–, els esportistes catalans han de continuar vestint una samarreta que no és la seva si volen competir en un campionat d'Europa, un campionat del món i uns Jocs Olímpics.
Els equips catalans masculins han continuat guanyant competicions europees en futbol (Barça), bàsquet (Barça, Joventut, Girona), handbol (Barça), hoquei sobre patins (Barça, Reus, Voltregà. Vilanova, Mataró), hoquei sobre herba (Polo), hoquei en línia (Rubí) i waterpolo (CN Barcelona), i els femenins s'han afegit també a la festa en hoquei sobre patins (Voltregà) i waterpolo (Sabadell). La gran novetat dels deu darrers anys ha estat que els esportistes catalans, a més de portar, com de costum, les seleccions espanyoles –masculina i femenina– a ser campiones del món d'hoquei sobre patins, també ho han fet amb les seleccions masculines d'handbol (2005), bàsquet (2006) i futbol (2010). Uns èxits mai viscuts en l'esport català.
Noms propis
De protagonistes de l'esport català n'hi ha hagut un munt en la dècada d'El 9. La vam començar amb un Pau Gasol rookie de l'any en l'NBA i l'acabem amb el de Sant Boi sent el millor jugador de bàsquet català de sempre amb dos anells de campió amb un equip llegendari com els Lakers. Kilian Jornet, Nani Roma, Marc Coma, Dani Pedrosa, Marc Márquez, Toni Elias, Toni Bou, Adam Raga, Albert Cabestany, Ivan Cervantes, Laia Sanz, Gervasi Deferr, Gemma Mengual, Erika Villaécija, Mireia Belmonte, Aschwin Wildeboer, Joaquim Rodríguez, Joan Antoni Flecha, Josep Antoni Hermida, Sergi Escobar, Josep Antoni Escuredo, Natàlia Rodríguez, Maria Vasco, Rosa Morató, Reyes Estévez, Albert Costa, Pedro Martínez de la Rosa, Marc Gené, Jaume Alguersuari, Beatriz Ferrer-Salat, Natàlia Via Dufresne, Sandra i Mònica Azón, Xavi Bosma i tants d'altres han estat campions del món o d'Europa, han pujat als podis olímpics i han conquerit les més grans competicions en les seves especialitats.
El somni americà
La lluita pel reconeixement internacional de l'esport català ha estat un dels elements particulars dels deu darrers anys. El govern tripartit la va impulsar, tot i que el reconeixement provisional del patinatge a Miami i el títol mundial B a Macau el 2004 van posar fi a la frustració de Fresno primer i a la de Roma, després. La Federació Internacional de Patinatge va dir dos cops que no a Catalunya, que es va buscar la vida a Amèrica i ara, mentre les seleccions espanyoles d'hoquei sobre patins són campiones d'Europa i del món, les de Catalunya ho són d'Amèrica. També d'Amèrica van arribar les dues seleccions de futbol –el Brasil i l'Argentina– que més van fer vibrar els aficionats catalans amb la seva selecció.
Les etapes d'Aíto García Reneses i Valero Rivera al Barça es van acabar, de manera més o menys traumàtica i el món va continuar. L'equip blaugrana de bàsquet va trencar finalment el malefici i ja ha estat dos cops campió d'Europa i el d'handbol també ha repetit, i amb dos entrenadors diferents.
L'Espanyol també ha estat protagonista. Malgrat els títols del seu poderós veí, en la darrera dècada l'Espanyol ha guanyat la copa, ha perdut una final de la UEFA, ha estrenat camp a Cornellà-el Prat i ha patit la duresa i la cruesa de la vida amb la tràgica desaparició del seu jove capità, Dani Jarque.
