(Lloret de Mar, 1973). En l'àmbit de clubs ho va guanyar tot amb l'Igualada. Icona de la lluita pel reconeixement de les seleccions catalanes, va renunciar a la selecció espanyola i va ser l'històric capità de Catalunya que va aixecar el títol del mundial B a Macau, l'any 2004. Es va retirar quatre anys més tard i després de ser regidor d'Esports de l'Ajuntament de Lloret i d'una curta etapa com a entrenador del Lloret, fa menys d'un any el van nomenar secretari general de l'Esport.

(Canet de Mar, 1992). El jugador de l'Espanyol és l'enllaç entre el present i el futur. Quan El 9 va aparèixer amb prou feines havia fet deu anys, però ja en feia dos que formava part del planter de l'Espanyol. No fa ni dos anys que va debutar amb el primer equip, però en aquest curt temps s'ha convertit en exponent clar de la imatge del club. Jove, compromès, solvent a la gespa, amb oratòria fluïda i discurs convincent, ja és una referència obligada de l'Espanyol del segle XXI.

(Santpedor, 1971). L'home a qui ni tan sols tretze títols de setze possibles li acaben de fer justícia. Ha capgirat les jerarquies futbolístiques, ha fet que el món es posi d'acord al voltant d'un model de futbol que tothom admira però que ningú ha perfeccionat com ell, que ja el va mamar de petit a la Masia i que es basa en un model de conducta i de responsabilitat personal. Ha transcendit l'esport i, pel seu compromís amb el país, tindrà el futur que ell vulgui tenir, en l'àmbit que ell decideixi.

(Barcelona, 1971). El pilot català amb més grans premis de fórmula 1 disputats (87, entre els 75 primers del món) i l'únic que ha pujat al podi (Hongria, 2006) i ha fet una volta ràpida (Bahrain, 2005) en una cursa memorable. Als 40 anys acaba de deixar una còmoda posició de provador a McLaren per pilotar i fer evolucionar l'equip amb menys recursos de la F-1, HRT. Un plaer escoltar les seves anàlisis per televisió.

(Puigcerdà, 1978). Campió del món de BTT (2005 i 2010) i d'Europa (2002, 2004 i 2007), subcampió olímpic (2004) i d'Europa (2001 i 2009), campió del món sub-23 (2000) i júnior (1996), a més d'un munt de podis i medalles per equips. És Mister BTT, una rara avis capaç de mantenir-se en l'elit més d'una dècada. L'or en els Jocs de Londres seria el colofó.

(Ripollet, 1956). D'El 9 al Barça. Un luxe haver-lo tingut com a analista durant més de sis anys, des del 2002 fins al 2008. Si ha aplicat a la direcció esportiva del Barça el mateix sentit pedagògic i capacitat didàctica que destil·laven els seus articles, no és gens estrany que en la seva etapa en el club hi hagi tanta concentració d'èxits: una Eurolliga, dues lligues i dues copes en tres temporades.

(Premià de Mar, 1980). Després de molts anys enyorant Blume, Deferr i els seus ors olímpics en salt (2000 i 2004), la seva plata en terra (2008) i els subcampionats del món (1999 i 2007) i d'Europa (2000) en terra, van situar la gimnàstica en primer pla. Retirat fa un any, es dedica a la formació de gimnastes al seu club i al CAR de Sant Cugat.

(Barcelona, 1973). Membre d'una generació d'or (campió olímpic, doble campió del món i amb més de 500 partits com a internacional) és un referent obligat en un dels esports de capçalera del nostre país. Retirat l'estiu passat, ara és el director tècnic del CN Sabadell, un dels històrics del waterpolo català, al qual va jugar onze temporades. També ho va fer al Montjuïc, el Mediterrani i el CN Barcelona.

(Barcelona, 1967). Quan va deixar de nedar es va proposar fer-la grossa en la sincronitzada. Mengual, Fuentes, Carbonell i la resta són molt bones a la piscina, però són millor grup gràcies a Tarrés. Dirigides per ella, les nedadores catalanes han guanyat 49 medalles en jocs olímpics, mundials i europeus i, sobretot, han estat reconegudes per la fantasia i passió dels seus exercicis.

(Terrassa, 1978). Llegenda viva de l'hoquei herba, encara en actiu. Golejador de referència en l'àmbit mundial. Subcampió olímpic (1996 i 2008), campió d'Europa (2005), campió de la Champions Trophy (2004), 6 lligues i 4 copes amb l'Egara i una copa d'Europa (2004), una lliga i una copa amb el Polo. També va jugar a Holanda i encara la seva última etapa en actiu en el club en què es va formar, l'Egara.