Més esport

La revelació 2008

Pep Guardiola va dir el dia de la seva presentació que se sentia “fort i preparat”

No va prometre títols, però sí compromís i bon joc

“Em sento fort i preparat per a aquest repte. Sento que no us fallaré”, va dir, segur d'ell mateix

Només van ser parau­les. Però feia temps en el club que cap dis­curs no sem­blava tan creïble i con­vin­cent. Després de mesos s'espe­cu­la­ci­ons sobre qui seria el suc­ces­sor de Frank Rijka­ard en dos anys clars de fi de cicle, Pep Guar­di­ola va ser pre­sen­tat el dimarts 17 de juny de 2008 com a entre­na­dor del pri­mer equip. Només tenia l'experiència a la ban­queta d'haver dut el Barça B de ter­cera a segona B, però Guar­di­ola va pren­dre la paraula i el clima de con­fiança es va començar a ins­tal·lar de nou en el club. “Em sento fort i pre­pa­rat per a aquest repte. Si no, no seria aquí, tinc massa res­pecte per la ins­ti­tució. Sento que no fallaré a les per­so­nes que han con­fiat en mi”, va dir el fla­mant tècnic.

La tem­po­rada que s'havia aca­bat i l'ante­rior havien estat sense títols i amb la sen­sació d'equip per sota de les seves pos­si­bi­li­tats, i el club estava a les por­tes d'una moció de cen­sura. Laporta havia tro­bat el terme per defi­nir el que havia pas­sat després de tocar el cel a París el 2006: “auto­com­plaença”. Guar­di­ola, conei­xent el club per dins i havent-lo vist des de fora, va situar clara­ment el seu dis­curs: “El tra­jecte serà dur, però cre­ieu-me que hi per­sis­tiré. Sé quina és la situ­ació del club.” També sabia com havia de trac­tar els juga­dors: “L'equip cor­rerà. Per­do­naré que un juga­dor no l'encerti, però no que no s'esforci.” I va demos­trar que no tin­dria por de pren­dre deci­si­ons. Va dei­xar clar que no comp­tava amb Rona­dinho, Deco i Eto'o: “Con­tem­plo l'equip sense ells tres. Per què? Pel ren­di­ment, el temps que fa que són en el club i altres aspec­tes poc tan­gi­bles.” El seu mis­satge va ser revi­ta­lit­za­dor per qui se'l va voler creure. Però també hi havia els escèptics, que el van pun­xar per l'únic flanc pos­si­ble: la inex­periència. Però això va durar el que va tar­dar a diri­gir una dot­zena de par­tits.

Enmig d'un ambi­ent enra­rit, les seves parau­les van ser tota una reve­lació. Tot el que ha pas­sat després ja estava dit aquell dia. Menys els títols. Tot ha hagut de pas­sat tal com ell va dir perquè fins ara, gener del 2011, l'equip hagi gua­nyat tretze dels setze títols que ha dis­pu­tat i ja s'hagi con­ver­tit en un equip immor­tal. Per al món del fut­bol sen­cer.

L'inacabable domini de Laia Sanz

La pilot de Corbella de Llobregat va aconseguir el 20 de setembre el seu vuitè títol mundial consecutiu de trial femení. No va ser l'últim. Aquest any encara continua el seu domini.

La Penya, la ULEB i dos títols més

Des de principi dels anys noranta, que va ser l'època més daurada de la seva història, el Joventut de Badalona no havia tingut una temporada tan brillant com la 2007/08. El 13 d'abril, l'equip que dirigia Aíto García Reneses va aconseguir a Torí la copa ULEB, en derrotar l'Akasvayu de Girona 79-54, i aquest títol es va afegir a la lliga catalana que havia guanyat a Girona i a la copa del Rei que es va endur de Vitòria. Rudy Fernández va recollir el títol de millor jugador, com havia passat també els altres dos cops.

La tercera medalla de Gervasi Deferr

La medalla de plata que va aconseguir en l'exercici de terra a Pequín va convertir el gimnasta català en el més llorejat en els Jocs Olímpics, després dels ors en salt a Sidney 2000 i Atenes 2004.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.