Aterrar a la seu olímpica a quarts d'onze de la nit no és ni de bon tros la situació ideal per fer les gestions pertinents per confirmar l'acreditació i per arribar amb tranquil·litat al lloc d'allotjament. A vegades, però, és en les situacions límits quan les coses surten més rodades. Vaig arribar al centre de benvinguda de l'aeroport de Heathrow deu minuts abans que el tanquessin. Res com la flegma d'una madura senyora anglesa per apaivagar el nerviosisme del moment. Amb l'acreditació olímpica penjada al coll tot és molt més fàcil i s'obren gairebé totes les portes. A aquelles hores, ja intempestives, el personal de la família olímpica es bolca amb qualsevol periodista desorientat. Després de prendre un tren exprés fins a l'estació de Paddington, hi havia serveis de xofer per acompanyar els visitants als hotels de l'organització. El personal olímpic, però, també es va brindar a conduir-me al meu allotjament, fora del circuit oficial i apartat del centre de Londres. Ja de matinada, vaig tenir l'oportunitat de fer un sorprenent i improvisat tour turístic de nit per alguns dels llocs més emblemàtics de la capital britànica, tots ells ben il·luminats: des de la torre de Londres, el Big Ben i les cases del Parlament fins al London Eye i el Tower Bridge, amb els cinc grans anells olímpics penjats sobre el riu Tàmesi. Pel trànsit, queda clar que Londres bull tothora, sense descans. Una altra cosa és si el frenesí està motivat per la imminència de la cita olímpica. I sembla clar que ben bé no és així. Res a veure amb el que es va viure ara fa vint anys a Barcelona. En tot cas, res a objectar de la seva hospitalitat, de moment.