La densitat invariable
Catalans a Londres. Més del 30 per cent d'esportistes convocats pel COE són catalans, i quan es parla de medalles guanyades, la incidència s'acosta a la meitat
Finalment seran 86 els esportistes catalans –en sentit raonablement ampli– amb acreditació olímpica a Londres. Competiran en 16 de les 38 disciplines del programa olímpic i en alguns dels esports d'equip –waterpolo, hoquei o bàsquet– tenen un impacte tan fort que sense ells, les seleccions espanyoles serien poca cosa.
Les baixes dels atletes Àngel Mullera –polèmica exclusió per uns anònims que l'involucraven en un cas de presumpte dopatge– i Anna Pinero (lesionada) i la condició de suplents de Valero Rivera en handbol i Clara Basiana en natació sincronitzada només s'han compensat amb l'entrada de Marc López en lloc de Rafa Nadal en el doble de tennis. Tot i això, són més d'un 30 per cent dels esportistes acreditats pel Comitè Olímpic Espanyol, una xifra que continua donant idea de la magnitud creixent de l'esport català en el context espanyol. A Pequín va ser la primera vegada que se superava el 30 per cent d'esportistes catalans i quatre anys després es manté aquesta quota.
86 esportistes catalans (d'un total de 281) són vuit menys que els 94 de fa quatre anys a Pequín (de 286) i queden lluny dels 112 de fa vint anys a Barcelona (a la cita olímpica de casa el COE va acreditar 397 competidors). S'explica en part perquè Espanya no ha classificat equips amb presència catalana sensible com ara l'hoquei sobre herba femení (nou representants fa quatre anys) i el bàsquet femení (quatre) i aquestes tretze baixes no s'arriben a compensar amb les nou catalanes de la selecció femenina de waterpolo.
El pes del metall
Quatre anys enrere, la delegació espanyola va obtenir 18 medalles a Pequín. En la meitat –comptant-hi esports individuals i d'equip– hi havia protagonistes originaris de Catalunya. Al llarg de la història olímpica hi ha hagut esportistes catalans presents en 52 cerimònies d'entrega de medalles. Tot el COE en té comptabilitzades 114. I en les previsions de medalla per als Jocs que comencen avui, la incidència no pot variar gaire. Ja està dit tot.
IMPRESCINDIBLES
Espanya seria ben poca cosa en waterpolo, bàsquet i hoquei sense els catalansA LA BANDA ALTA
Des de Pequín els catalans superen el 30 per cent de la representació del COEUna de criteris, de casos “especials” i d'emigrants
La consideració d'esportista català no acabarà de quedar fixada fins que Catalunya sigui un país plenament normal a tots nivells. Mentrestant, s'han d'acceptar algunes convencions i que no tothom apliqui el mateix criteri. Per què Rudy Fernández és català i Sergi Llull no, quan tots dos han nascut a les Illes Balears? Doncs perquè l'ara jugador del Madrid és fill de catalans, té una germana catalana, s'ha format com a esportista a Catalunya i si va néixer a Palma va ser fruit d'unes circumstàncies familiars, les mateixes que fan que –per no moure'ns del bàsquet– Germán Gabriel sigui andalús i no veneçolà tot i haver nascut a Caracas. Llull, en canvi, és menorquí perquè els seus quatre anys a Manresa són un argument dèbil. Per un criteri d'arrelament similar –i també perquè han competit defensant Catalunya en diversos campionats– hem de considerar catalans Ayad Lamdassem, Abdelaziz Merzougui, Jackson Quiñonez o Igor Bitxkov, tots nascuts fora de l'Estat espanyol. Però si són espanyols, ho són en condició de catalans. En el waterpolo hi ha dos casos semblants però no idèntics, Mati Ortiz (nascuda a Mèxic) i el cubà Iván Pérez. Però mentre Ortiz és indiscutiblement catalana (va aprendre a nedar a Catalunya), Pérez, que ha viscut i jugat a Catalunya des del 1995, ja havia estat olímpic amb Cuba el 1992. Català? S'admeten arguments per totes bandes però, novament, si és considerat espanyol, ha de ser català per força. Per tant, el comptem.
Hi ha altres esportistes residents a Catalunya, com ara el piragüista Samuel Hernanz, nascut a Tarba (Occitània) i que últimament ha viscut a la Seu d'Urgell, o la tennista Núria Llagostera (nascuda a Palma tot i que resideix a Barcelona). Per considerar-los catalans, però, caldria relaxar molt els criteris. Sí que són, en canvi, representants de l'esport català.
El cas oposat, però, també existeix. Un d'ells és el de Ciara Gibson-Byrne (foto), jugadora de la selecció britànica de waterpolo des del 2010 gràcies a una doble nacionalitat (filla d'anglesos). Però d'una nascuda a Barcelona (3-12-1992), educada a Catalunya (hi va estudiar fins al batxillerat), formada esportivament al Mataró (millor sub-16 a nivell espanyol), declarada seguidora del Barça, admiradora de Messi i que esmenta els tècnics Vicenç Tarrés i Jordi Valls com a entrenadors que l'han marcat esportivament, se'n pot dir catalana sense haver-se de justificar.
I Albert Subirats (1986), nedador veneçolà fill de pare d'Alcanar i mare de Viladecans, format al CN Sabadell i bronze en el mundial de Melbourne del 2007 darrere de Michael Phelps i d'Ian Crocker, disputarà els seus tercers Jocs. Farà els 100 papallona i el relleu 4x100 lliure.