Mirarem d'evitar el tòpic de cada quatre anys, que la cerimònia va ser la millor de la història. Com totes les anteriors, va tenir moments d'èpica exultant i d'altres de ridícul. Aquests últims, difícils d'evitar. M'imagino que Danny Boyle, tot i el seu prestigi de cineasta incorruptible, va haver de dissenyar-ho tot plegat amb una sèrie de condicionats claríssims introduïts amb calçador. Es tractava d'amplificar al màxim la glòria britànica al llarg de la història. És el que tocava, i almenys es va fer amb elegància i tocs d'humor més o menys encertats.

Amb allò que realment va disfrutar Boyle i el seu director artístic, va ser amb la banda sonora, una oda a la història del pop i el rock britànics. De fet, la banda sonora de Trainspotting, amb Iggy Pop, Lou Reed, Pulp i companyia, ja va ser tota una declaració d'intencions. El problema és que el catàleg musical britànic segurament és més enorme que la mítica biblioteca d'Alexandria i fer la tria devia ser tot un malson. La solució va ser senzilla. Es va decidir encadenar un tema rere un altre a velocitat de vertigen. Així, les xarxes socials no van donar a l'abast per anar descobrint un per un els hits que s'anaven succeint: Sex Pistols, Queen, Frankie Goes to Hollywood, Ammy Winehouse, Muse, The Clash, Pink Floyd, Rolling Stones, Mike Oldfield –tocant en directe–, Franz Ferdinand, David Bowie, etc. I la traca final, lògicament, Paul McCartney amb Hey Jude, un himne intemporal.

L'homenatge al creador d'internet, Tim Berners-Lee, va tenir substància. Va acabar amb un grandiloqüent missatge a les grades: This is for everyone (això és per a tothom). Es referia a la música que estava sonant i que en els mateixos instants s'estava descarregant gratuïtament a milers de llars del planeta? Només ho pregunto.

La presència de Kenneth Branagh estava cantada en l'homenatge inicial a William Shakespeare. De fet, el símbol de la campana va ser una idea de Boyle, ja que se'n feia sonar una (no tan grandiosa) en l'era del gran dramaturg universal. Daniel Craig en la pell de 007 va semblar encongit, comparat amb Casino Royale, davant la reina de veritat. Isabel II, que com a mossa Bond tampoc es guanyarà la vida. No es va atrevir a saltar amb un paracaigudes de veritat. Recordem que la nostra Marta Ferrusola sí que ho va fer! En general la superproducció, sobretot en la primera, va tenir un toc de Cirque de Soleil, amb moments trepidants i d'altres descaradament emotius.

Mr. Bean, una altra icona nacional, també va poder fer el pallasso. Hauria preferit mil vegades la presència de Rowan Atkinson com a Escurçó Negre. De fet, l'Escurçó Negre hauria d'haver encès el peveter i haver rebut el foc sagrat d'en Baldrick.