Mira­rem d'evi­tar el tòpic de cada qua­tre anys, que la cerimònia va ser la millor de la història. Com totes les ante­ri­ors, va tenir moments d'èpica exul­tant i d'altres de ridícul. Aquests últims, difícils d'evi­tar. M'ima­gino que Danny Boyle, tot i el seu pres­tigi de cine­asta incor­rup­ti­ble, va haver de dis­se­nyar-ho tot ple­gat amb una sèrie de con­di­ci­o­nats claríssims introduïts amb calçador. Es trac­tava d'ampli­fi­car al màxim la glòria britànica al llarg de la història. És el que tocava, i almenys es va fer amb elegància i tocs d'humor més o menys encer­tats.

Amb allò que real­ment va dis­fru­tar Boyle i el seu direc­tor artístic, va ser amb la banda sonora, una oda a la història del pop i el rock britànics. De fet, la banda sonora de Trains­pot­ting, amb Iggy Pop, Lou Reed, Pulp i com­pa­nyia, ja va ser tota una decla­ració d'inten­ci­ons. El pro­blema és que el catàleg musi­cal britànic segu­ra­ment és més enorme que la mítica bibli­o­teca d'Ale­xan­dria i fer la tria devia ser tot un mal­son. La solució va ser sen­zi­lla. Es va deci­dir enca­de­nar un tema rere un altre a velo­ci­tat de ver­ti­gen. Així, les xar­xes soci­als no van donar a l'abast per anar des­co­brint un per un els hits que s'ana­ven suc­ceint: Sex Pis­tols, Queen, Frankie Goes to Hollywood, Ammy Wine­house, Muse, The Clash, Pink Floyd, Rolling Sto­nes, Mike Old­fi­eld –tocant en directe–, Franz Fer­di­nand, David Bowie, etc. I la traca final, lògica­ment, Paul McCart­ney amb Hey Jude, un himne intem­po­ral.

L'home­natge al cre­a­dor d'inter­net, Tim Ber­ners-Lee, va tenir substància. Va aca­bar amb un gran­di­loqüent mis­satge a les gra­des: This is for everyone (això és per a tot­hom). Es refe­ria a la música que estava sonant i que en els matei­xos ins­tants s'estava des­car­re­gant gratuïtament a milers de llars del pla­neta? Només ho pre­gunto.

La presència de Ken­neth Bra­nagh estava can­tada en l'home­natge ini­cial a William Shakes­pe­are. De fet, el símbol de la cam­pana va ser una idea de Boyle, ja que se'n feia sonar una (no tan gran­di­osa) en l'era del gran dra­ma­turg uni­ver­sal. Daniel Craig en la pell de 007 va sem­blar encon­git, com­pa­rat amb Casino Royale, davant la reina de veri­tat. Isa­bel II, que com a mossa Bond tam­poc es gua­nyarà la vida. No es va atre­vir a sal­tar amb un para­cai­gu­des de veri­tat. Recor­dem que la nos­tra Marta Fer­ru­sola sí que ho va fer! En gene­ral la super­pro­ducció, sobre­tot en la pri­mera, va tenir un toc de Cir­que de Soleil, amb moments tre­pi­dants i d'altres des­ca­ra­da­ment emo­tius.

Mr. Bean, una altra icona naci­o­nal, també va poder fer el pallasso. Hau­ria pre­fe­rit mil vega­des la presència de Rowan Atkin­son com a Escurçó Negre. De fet, l'Escurçó Negre hau­ria d'haver encès el peve­ter i haver rebut el foc sagrat d'en Bal­drick.