Una jove periodista del Regne de Bhutan, un petit país situat a la serralada de l'Himàlaia entre l'Índia i la Xina, mostra on està situada la seva bandera dins l'Estadi Olímpic de Stratford a un col·lega d'una illa caribenya moments abans de l'inici de la cerimònia d'inauguració dels Jocs. Un reporter iranià m'ofereix el te que s'està prenent mentre segueix la sessió matinal del primer dia de la competició atlètica. La tradició mana, però amablement rebutjo l'oferiment. Un fotògraf francès m'explica que està col·laborant per a un diari del Congo mentre espera l'actuació de Kimbembe Devilert Arsene, un velocista que compartirà les sèries dels 100 metres amb el jamaicà Asafa Powell. Aquestes escenes són una constant en el dia a dia dels Jocs i especialment en l'atletisme, en què es reflecteix en la màxima expressió la globalitat que representa la cita olímpica. Devilert ha estat capaç de superar la primera sèrie preclassificatòria, en què hi tenen cabuda els atletes sense la mínima necessària de participació. Aquesta ha estat una de les novetats de l'atletisme en aquests Jocs, una solució per donar cabuda a representants de més països, sense carregar excessivament el programa dels atletes ja consagrats. En la segona eliminatòria, però, s'acaba l'aventura del velocista de l'antiga colònia belga. El fotògraf francès m'explica que el Congo només té set participants en aquests Jocs i que els federatius del seu comitè olímpic en comptes de ser a l'estadi seguint les evolucions d'un dels seus pocs representats són a la ciutat comprant i fent turisme. I és que hi ha federatius, ja siguin de petits països o de grans potències, que no canvien. Arrodonint, la participació d'aquests Jocs Olímpics de Londres és d'uns 10.500 esportistes, repartits en 204 comitès. I en el cas concret de l'atletisme, 2.236, distribuïts en 200 comitès.