Llestos per a la independència
Nom és un estat propi resoldrà d'un cop per sempre la falta de presència internacional de l'esport català
Les federacions, entitats de dret privat, en la pràctica són un mur sota control dels estats
L'esport català ha vist repetidament amputades les aspiracions legítimes de tenir un espai propi en la competició internacional, fins al punt que s'ha adonat que l'única via definitiva per assolir la plenitud és la independència. Tant pel que fa al moviment olímpic –la modificació de la carta olímpica del 1996 preveu que només s'admetran com a membres els comitès representants d'estats reconeguts per la comunitat internacional– com en l'àmbit de les federacions internacionals, entitats de dret privat que, en teoria, no estan controlades políticament però que en la pràctica s'hi sotmeten per pura dependència econòmica. Les experiències negatives viscudes per l'esport català en els últims anys i els esforços ingents que han hagut de fer les poques federacions que han estat reconegudes van trobar un contrapunt en la manifestació independentista de dimarts. Una fita sense precedents que pot accelerar un procés que, pel que fa a l'esport, és imprescindible. De fet, la sectorial d'esports de l'Assemblea Nacional Catalana ja ha elaborat un document amb 35 punts per resumir els beneficis de la independència per a l'esport.
Clubs, seleccions i Jocs
En el terreny de les seleccions i les federacions, la conseqüència natural de la independència seria la petició d'ingrés en les federacions internacionals. Totes són un món i l'ingrés de nous membres no està regulat de la mateixa manera, però partint d'un procés democràtic de secessió posar-hi objeccions queda fora de lloc. També és un procés similar l'ingrés en el Comitè Olímpic Internacional, que requereix, però, el reconeixement oficial del nou estat.
Pel que fa als clubs el ventall d'alternatives és més ampli. Restringir la seva presència a competicions d'àmbit català –que es crearien per tenir un nou marc referencial català en clau catalana– no és l'única possibilitat i, pensant en els grans clubs professionals, no seria l'opció prioritària no ja dels clubs catalans, sinó de les lligues professionals. La LFP o l'ACB ni voldran ni podran prescindir del Barça, l'Espanyol o el Joventut. El Mònaco –adherit a la lliga francesa de futbol–, l'Andorra –membre de la federació catalana– o les lligues bàltica (amb equips de Rússia, Letònia, Estònia i Lituània) i adriàtica (Sèrbia, Montenegro, Croàcia, Bòsnia, Eslovènia, Macedònia i Hongria, però hi ha competit fins i tot el Maccabi de Tel-Aviv) són exemples d'equips pertanyents a un estat que disputen competicions d'altres estats o fins i tot supraestatals sense arribar a ser d'àmbit europeu.
Presa de posició
La Unió de Federacions (UFEC) té 67 integrants. Cadascuna viu circumstàncies diferents en funció de la seva dimensió (futbol, bàsquet...), el criteri dels seus directius o el fet d'haver estat reconegudes (curses de muntanya, pitch-and-putt, corfbol, futbol sala...). Dimarts la UFEC va acreditar 25 presidents de federacions a la manifestació. El president de la UFEC, David Moner, creu que “hi haurà un abans i un després. L'èxit de la manifestació ens afavoreix i ens ajuda a tenir més arguments per fer veure a Europa que les grans regions han de participar en les grans competicions. Això seria un primer pas per superar els obstacles que hi posarà el govern espanyol. Però dimarts va ser la primera vegada que Catalunya va dir prou”.
