La dependència
L'esport català és des de sempre una gran mina de medalles per al COE en els Jocs Olímpics, però de les 28 federacions espanyoles d'esports olímpics d'estiu, només una té el president català
Als Jocs Olímpics de Londres més de la meitat de les medalles obtingudes pel COE (9 de 17) tenien un inequívoc ADN català, sigui per origen o per formació. Alguns podeu considerar que això va ser casualitat. Traslladem-nos, doncs, a les edicions anteriors dels Jocs Olímpics. A Pequín van ser 9 de 18; a Atenes, 9 de 19; a Sydney, 5 d'11, a Atlanta, 9 de 17, i a Barcelona, 10 de 22. Així doncs, pel cap baix, Catalunya dóna a l'Estat espanyol la meitat dels seus èxits olímpics. Però qui mana de veritat al COE i, de retruc, a les federacions espanyoles? Després que s'hagin fet eleccions els últims mesos en gairebé totes les federacions dels esports olímpics (falta l'handbol i el pentatló modern) només un dels presidents és català: Santiago Deó, que porta les regnes en un esport que bàsicament es concentra a Terrassa, l'hoquei sobre herba.
Per a un dirigent català arribar al poder en una federació espanyola –de ganes no n'han faltat mai– sol ser una missió gairebé impossible. Les votacions, a més, no solen ser mai representatives de l'activitat de la federació en un territori concret. Els estatuts de les diverses federacions espanyoles, imposades per la llei de l'esport espanyola, regulen que són els membres de l'assemblea general els que trien el president. En aquesta assemblea cadascun dels presidents de les federacions autonòmiques té, per exemple, només un vot, tinguin deu llicències o deu mil. A l'assemblea també hi sol haver clubs, esportistes i àrbitres, que en aquest cas sí que són més representatius de l'activitat real de cada territori de l'Estat. Però s'ha provat que una federació catalana és incapaç d'imposar un candidat propi encara que tots els seus representants votin en bloc. Va passar el 2008 en les polèmiques eleccions a la Federació Espanyola de Natació, un dels esports que Catalunya domina en la competició en totes les seves modalitats. Lluís Bestit, amb el suport dels assembleistes catalans, va arribar fins als 48 vots mentre que el madrileny Fernando Carpena es va dedicar a obtenir suports de l'anticatalanisme (esportivament parlant, és clar), i en va obtenir 49. Bestit s'hi va tornar a presentar el 2012 i Carpena, amb els ressorts de poder molt més ben falcats, va guanyar per una àmplia majoria. Amb tot, no va tenir pietat amb els opositors, per exemple Anna Tarrés i Andrea Fuentes, que va ser marcada per haver votat Bestit.
L'últim exemple va ser el de l'assalt a la federació de tennis –l'única que encara té la seu a Barcelona– de l'executiu de Pepsico John Rigau, un nouvingut en la política esportiva. L'andalús José Luis Escañuela, que viu –i molt bé– del sou que cobra de la federació va veure en perill la poltrona i va maniobrar de manera maquiavèl·lica per canviar la composició de l'assemblea retallant la representació de les federacions territorials que havien anunciat el seu suport al presidenciable català. Escañuela, a més, va convocar les eleccions un dijous a la nit per fax i va situar la votació per elegir els assemblearis el dia de Sant Esteve, festiu a Catalunya, i a València, quan abans sempre s'havia realitzat a Catalunya. Rigau es va retirar de les eleccions admetent la seva impotència. “Tinc la sensació que estic immers en un procés electoral en què no se m'ha permès competir en igualtat de condicions.” A la Federació Espanyola de Tennis 36.000 llicències de les 110.000 (una tercera part) que hi ha computades són de jugadors catalans, però des del 2004, amb la victòria electoral del madrileny Pedro Muñoz, que la presidència no tan sols està a mans foranes, sinó que el maltractament econòmic a la federació catalana, denunciat per l'actual president (Joan Navarro), ha arribat a un límit insostenible.
La situació en altres esports també és alarmant. En atletisme, la federació està regida per l'emperador José María Odriozola, que el 2012 va començar el seu setè mandat. Se suposa que l'últim. Any rere any, la federació catalana mostra el seu orgull per ser honorada amb els millors resultats esportius, però en l'última junta nomenada per Odriozola només hi figura el president de la catalana (Joan Villuendas), que es va dedicar a agrupar suports del país a Odriozola i va ser premiat amb una vicepresidència, el càrrec que més dirigents catalans ocupen.
‘La roja'
La més gran federació espanyola, és la de futbol, amb el totpoderós Ángel Villar –el 2012 va començar el setè mandat– com a governant absolut. L'assemblea general és gegantina, amb 180 components, però la representació catalana amb prou feines arriba a la dotzena de membres. Al terreny de joc, en canvi, jugadors com Piqué, Puyol, Alba, Busquets, Xavi i Cesc han estat determinants en els últims èxits de la roja.
Una altra selecció espanyola amb grans èxits és la de bàsquet. A Andalusia es vanaglorien de tenir cinc dels 25 membres a la junta, entre ells el president José Luis Sáez, però a diferència del parquet on els germans Gasol, Navarro, Ricky, Rudy i companyia marquen la diferència, als despatxos és impossible guanyar partits amb tan pocs jugadors i tan poc decisius. Només Joan Fa, president de la catalana hi és representat.
Per acabar, un últim exemple. Espanya va guanyar fa uns dies el mundial d'handbol amb set catalans en l'equip. El president de la federació, Juan de Dios Román, no seguirà en el càrrec i el vicepresident primer és Tomàs Moral, president de la catalana, que podria ser perfectament el seu delfí i que probablement donarà suport al madrileny José Javier Hombrados. La seva condició (de català, és clar) probablement l'ha deixat fora de combat abans de començar la campanya.
LA DIFERÈNCIA
Els esportistes catalans són decisius, però els directius fa temps que noPresidents “polítics”
Per a l'esport català en les federacions no olímpiques la situació no és gaire millor que en les altres, tot i que hi ha la remarcable excepció d'Àngel Viladoms, president de la Federació Espanyola de Motociclisme. Un altre cas digne d'estudi és el de les federacions estatals que van viure en la seva pròpia carn una rebel·lió catalana en forma de petició de reconeixement internacional. El cas més conegut és el de la federació de patinatge, creada el 1954 per Joan Antoni Samaranch i que ha estat un organisme històricament a mans catalanes. L'últim president català, Antoni Martra, va ser obligat a plegar pel CSD en descobrir-se el reconeixement de la federació catalana per part de la internacional, tot i que ell s'hi va oposar. Des de llavors, s'ha imposat un president espanyol (Enrique García Raposo i Carmelo Paniagua) per una qüestió política perquè de directius catalans amb responsabilitat en l'organisme n'hi ha de sobres. En l'últim canvi de poder a la Federació Espanyola de Rugbi hi van participar diversos dirigents catalans, encapçalats per l'exjugador internacional Sergi Loughney, que estratègicament es va situar de número 2 per no perjudicar les possibilitats del presidenciable, Javier González Cacho. La nova junta manté la seva intransigència respecte al reconeixement de la federació catalana.