Viuen al seu món
Olimpisme. El COI inspecciona aquesta setmana la tercera candidatura consecutiva de Madrid, que ja s'ha gastat més de 6.000 milions d'euros tot i les retallades en els serveis bàsics
26/4 del 1966
Madrid queda segona en l'elecció de la seu per als Jocs Olímpics del 1972, que va acabar organitzant Munic.
30/3 del 2000
Álvarez del Manzano comunica a Samaranch que Madrid té l'objectiu de presentar-se per als Jocs del 2012.
16/6 del 2003
Madrid és candidata, juntament amb l'Havana, Leipzig, Londres, Moscou, Nova York, París i Rio de Janeiro.
6/6 del 2005
Londres és escollida seu dels Jocs del 2012. Madrid no passa l'última volta de les votacions i acaba tercera.
2/10 del 2009
La capital espanyola tampoc no aconsegueix convertir-se en seu del 2016, i és superada només per Rio de Janeiro.
7/9 del 2013
El COI decidirà a Buenos Aires la seu dels trenta-dosens Jocs Olímpics d'estiu. Les candidates són Madrid, Tòquio i Istanbul.
La crisi galopant que afecta l'Estat espanyol no ha alterat les aspiracions olímpiques de la seva capital, que aquesta setmana comença, amb la visita d'inspecció del COI, el compte enrere per ser designada seu dels Jocs del 2020. Serà la tercera vegada consecutiva que ho intenta i tindrà com a rivals les candidatures de Tòquio i Istanbul. Els promotors de Madrid 2020, amb l'alcaldessa Ana Botella (PP) al capdavant, s'han encarregat de vendre el projecte olímpic com una “injecció de moral” per a un país que no aixeca el cap. Segons un informe de la consultora Deloitte, els Jocs generarien 300.000 llocs de treball i tindrien un impacte econòmic de 32.000 milions d'euros. Uns justificants als quals els responsables de la candidatura s'agafen com si fos un ferro roent.
Malgrat tot, en una època d'austeritat màxima, alguns veuen la candidatura olímpica com un dispendi prescindible. Així ho van entendre a Roma, ciutat que aspirava als mateixos Jocs i que va retirar la candidatura perquè no va voler assumir la garantia financera que exigia el COI, de 1.471 milions d'euros. A Madrid, el projecte només té l'oposició dels sis regidors d'IU i els cinc d'UPyD. Les últimes enquestes revelen que el suport al projecte olímpic madrileny va caure del 93% en l'intent del 2016 al 75% de l'actual. Durant aquest temps, l'Ajuntament de la ciutat ha tingut temps de convertir-se en un dels més endeutats d'Europa, amb 6.348 milions d'euros. Assumir i justificar la seva part d'inversió –370 milions– no li resultarà fàcil, sobretot després dels moviments que el PP ha fet per privatitzar serveis bàsics com la sanitat.
Madrid 2020, però, presumeix de tenir el 80% de les infraestructures construïdes i de necessitar una “inversió mínima”, segons Ana Botella, i “insignificant”, segons Miguel Cardenal, de 1.516 milions d'euros (el 10% del que van costar els Jocs de Londres). Això, és clar, comptant que aquesta xifra no acabi duplicant-se o triplicant-se, com sol passar en l'administració pública. La despesa real, però, és ja molt més alta si es té en compte que aquesta és la tercera candidatura consecutiva de Madrid. La inversió des de la primera ascendeix a 6.672 milions d'euros –més alt que el deute de l'Ajuntament–, una despesa que la candidatura ven com un mèrit però que és un clar exemple de malbaratament de recursos públics abans que la ciutat no sigui proclamada seu olímpica.
Perquè, de què se'n farà, de totes les infraestructures construïdes, si finalment Madrid 2020 torna a naufragar? La Caja Mágica, per exemple, va costar 294 milions d'euros i s'utilitza només quinze dies l'any com a seu del Masters 1000 de tennis. El circuit de BMX que es va construir per a l'anterior contesa olímpica, d'un cost de 2,5 milions d'euros, està tancat perquè cap empresa es vol fer càrrec de la seva explotació. El més greu, però, és que la candidatura actual preveu construir un circuit diferent en una altra zona de la ciutat, amb una inversió prevista de 8 milions d'euros. Tota la inversió, en canvi, sí que haurà servit per omplir les butxaques dels grans constructors, aquells que solen reunir-se cada diumenge de partit a la llotja del Bernabéu i que ja es freguen les mans amb la perspectiva que Madrid pugui culminar la fita olímpica.
El model de Madrid és Barcelona, però hauria d'anar amb compte que no es convertís en Montreal, que durant vint anys va pagar la factura dels Jocs del 1976.
Urdangarin també va cobrar de la candidatura de Madrid 2016
Iñaki Urdangarin va cobrar 144.000 euros de Madrid 2016 per feines que, presumptament, no es van portar a terme. El jutge instructor del cas Nóos, José Castro, va interrogar diversos responsables de la candidatura per aclarir les circumstàncies per les quals l'empresa pública Madrid 16, que gestionava la candidatura, va contractar la Fundación Deporte, Cultura e Integración Social (FDCIS), successora de Nóos. Castro va interrogar, en qualitat d'imputats, Mercedes Coghen, exconsellera delegada de Madrid 16; Gerardo Corral, director financer, i Miguel de la Villa, exdirector d'Esports de l'Ajuntament de Madrid. També estudia la possibilitat d'interrogar Alberto Ruiz-Gallardón, actual ministre de Justícia, per la seva gestió de Madrid 16 quan era alcalde de la capital espanyola.