Pol Amat (18 de juny del 1978) podria fer bo el refrany que diu que els senyors són de Terrassa i els homes de Sabadell. El davanter de l'Egara s'ha guanyat el respecte al terreny de joc, amb una trajectòria esportiva en la qual no hi falta gairebé cap títol, i a fora, amb un comportament immaculat. Es mou amb la mateixa elegància amb l'estic que sense.

L'estiu passat, a Londres, va viure un dels capítols més amargs de la seva vida esportiva. Afrontava amb tot l'entusiasme del món els Jocs Olímpics, era la cinquena vegada que experimentava les sensacions de participar en l'esdeveniment esportiu més important de qualsevol atleta, excepte en el cas dels futbolistes, i ho feia com si fos el debut. La sort no el va acompanyar i va haver d'abandonar l'equip abans d'hora per culpa d'una luxació a l'espatlla dreta. Amat va intentar continuar jugant, però els metges el van advertir del risc que podia córrer i no li va quedar més remei que dir adéu abans del previst i per sempre a la competició dels cinc anells, que tantes alegries li havia donat. A les vitrines del vallesà, hi brillen les plates que va guanyar en els Jocs d'Atlanta (1996) i en els de Pequín (2008), mentre que a la memòria hi tenen un record privilegiat les cinc aventures olímpiques. Amat és un dels catalans que més vegades ha competit en uns Jocs, només superat pel waterpolista Manel Estiarte i el marxador atlètic Jesús García Bragado. Ha pogut voltar per tots els continents que han acollit uns Jocs seguint la flama olímpica. Atlanta, Sydney, Atenes, Pequín i Londres.

D'aquesta manera, ha pogut superar la participació dels seus familiars que també van tenir el privilegi de ser olímpics. El seu pare, Francesc Amat, va disputar en tres edicions uns Jocs (1964, 1968 i 1972). El seu tiet Joan Amat va prendre part en quatre Jocs i es va penjar la plata de Moscou (1980), mentre que també dos oncles seus, Jaume Amat i Pere Amat, van ser presents en tres cites i van participar en la medalla de bronze de Roma (1960).

A Leipzig, Pol Amat va marcar els dos gols que van donar la victòria a Espanya en la final contra Holanda i va poder viure un dels moments més memorables de la seva carrera esportiva. Més o menys equiparable a l'instant que va ser designat millor jugador del món d'hoquei (2008).