Ofrena de glòries al regne
Divuit dels vint-i-set medallistes de la delegació espanyola en el mundial de natació de Barcelona són catalans o de clubs del país
Belmonte, la ‘sincro' i el waterpolo femení són els triomfadors
És tota una incògnita saber quin seria el resultat de la delegació catalana en un campionat del món de natació en el cas que aquesta, en la cerimònia inaugural, pogués desfilar amb bandera pròpia, i no pas integrada en d'altres federacions. Tot fa pensar que estaria capacitada per ocupar un lloc destacat en el medaller, vorejant el Top 10, si des del primer dia de l'hipotètic nou estat es mantingués el suport als esportistes aquàtics. El talent hi és, com s'ha reflectit en el mundial de Barcelona. En canvi, la delegació espanyola sí que podria veure minvats els resultats, els millors de la història, si perdés l'aportació dels esportistes del país. Divuit dels vint-i-set medallistes que han competit sota l'ensenya espanyola són catalans o de clubs de Catalunya. És a dir, gairebé un 70 per cent.
En l'equip espanyol de waterpolo femení que es va penjar la medalla d'or, nou de les tretze jugadores són catalanes: Laura Ester, Jenni Pareja, Maica Garcia, Mati Ortiz, Pili Peña, Anni Espar, Roser Tarragó, Marta Bach i Ona Meseguer. Totes elles, juntament amb la portera Ana Copado, ja van excel·lir a Londres, on van quedar subcampiones i es van embutxacar la medalla de plata. L'altra font d'èxit ha estat la natació sincronitzada, que ha donat set medalles. Vuit de les dotze medallistes són del país, a banda de bona part de l'equip tècnic. En els dos casos es tracta d'un esport col·lectiu i és més complicat predir les conseqüències d'una secessió. Encara que per la proporció i, sobretot, per les opcions d'omplir els buits sense que la qualitat se'n ressenti o ho faci el mínim possible, la diferència és notable. L'equip júnior femení de waterpolo, el relleu, està ple de jugadores catalanes i a la llista prèvia del mundial hi havia jugadores de nivell, com la segona màxima golejadora del campionat de lliga, Clara Espar, que al final es van quedar fora de la convocatòria i que no haurien desentonat gens ni mica, ans al contrari.
Individualment, l'esportista que ha brillat per damunt de tots, com ja va passar en els Jocs de Londres, és la badalonina Mireia Belmonte. El seu botí no té precedents. A la cita olímpica ja es va convertir en la primera nedadora que es va penjar dues medalles en uns mateixos Jocs i ara ha tornat a millorar els resultats dels seus antecessors. Fins ara ningú representant la federació espanyola havia pujat al podi d'un mateix campionat del món més de dues vegades. Ella ho ha fet tres vegades, per recollir dues plates i un bronze.
Finals i rècords
Els èxits de la natació catalana no es limiten als metalls. Belmonte, per exemple, també es va classificar per disputar tres finals més, en les quals no va tenir recompensa, però que sempre demostren un bon nivell i més en el seu cas, ja que es va plantar a Barcelona amb l'objectiu de participar en sis proves. Una fita que només una nedador, l'hongaresa Katinka Hosszu, s'havia proposat. I per arrodonir una actuació estel·lar va signar cinc plusmarques estatals, i va participar en el relleu 4x200 lliure que va entrar a la final i va establir un nou rècord espanyol.
També han contribuït a la glòria estatal Judit Ignacio (Sabadell), que es va classificar per a la final dels 200 papallona i va batre el rècord d'Espanya en els 100 papallona. La vallesana s'havia proposat aquests dos reptes i els va complir perfectament.
Marina Garcia (CE Mediterrani) va obtenir el bitllet per a dues finals (100 i 200 braça) i va firmar cinc rècords estatals. Un èxit, sense cap mena de dubtes, per a la catalana.
Tres dels nedadors del país que han debutat en una cita internacional de màxim nivell també han culminat amb bones sensacions la seva estrena. Albert Puig (Terrassa), Gerard Rodríguez (Badalona) i Marc Sánchez ( Sabadell) van formar part del relleu 4x200 lliure masculí que va establir una nova plusmarca estatal. La també debutant, l'osonenca Marta González (CN Vic), va competir en el relleu 4x100 lliure, que va millorar l'anterior registre estatal. “Em sento molt satisfeta per haver aconseguit el rècord. He gaudit molt i estic satisfeta amb el treball que he realitzat.”
Finalment, el nedador del Sabadell Aschwin Wildeboer es va classificar per a la final dels 50 metres esquena. Tanmateix, no es va poder desempallegar de la mala sort en les últimes cites mundials i es va quedar a les portes de la medalla de bronze per només quatre centèsimes. “És el tercer mundial que acabo quart i això fa una mica de ràbia”, va manifestar el nedador al final de la prova.
PLUJA DE RÈCORDS
Els catalans han firmat tretze plusmarques de les divuit de l'equip espanyolFINALS CONSTANTS
L'equip estatal ha competit en tretze finals, i en deu l'esportista era del paísA Roma la història es va repetir
La cita de Roma del 2009 havia estat l'èxit més gran de la natació catalana en un campionat el món fins ara i, consegüentment, de l'espanyola. La delegació catalana també va tornar a casa amb divuit esportistes amb una medalla penjada al coll. La sincronitzada va registrar la millor actuació de la seva història i set catalanes van pujar al podi. El waterpolo, en aquest cas el masculí, es va quedar a les portes de l'or en perdre la final contra Sèrbia en els fatídics llançaments de penals, se'n van necessitar divuit, després que el partit i la pròrroga acabés amb empat. En aquell equip que ja dirigia Rafa Aguilar hi havia deu catalans.
El divuitè medallista, com a Barcelona, va sorgir de la natació. En aquest cas va ser el sabadellenc Aschwin Wildeboer (foto) que es va penjar la medalla de bronze en els 100 esquena. A Xangai, la darrera cita mundialista, la recompensa no va ser tan abundant. Ni la natació ni el waterpolo van donar medalla als catalans i les tres medalles de la sincronitzada, amb la majoria de nedadores del país, van ser tot el botí.