Ni ofici ni benefici

“Quan havia anat a l'estranger a córrer m'hi trobava: ostres, però si tu has guanyat, com és que... Mil coses. Al meu país no té el reconeixement que tenen altres com un francès, un belga, un anglès”. Sergi Escobar lamentava la poca repercussió de la pista. I es queixava que, a part de ser poc reconegut no li servís, a diferència del que passa a altres països, per garantir-se un futur: “Perquè a més hi ha el tema del pressupost. Aquí al final vaig haver d'abandonar. Des de l'any 2000 que vaig estar corrent amb la selecció espanyola. Aquell any em vaig classificar per anar als Jocs però no m'hi van convocar. El 2012, igual. Són 13 anys dedicats a la selecció espanyola i al final et trobes que no tens res: ni seguretat social, ni atur, ni res. Al final és una merda. Els italians, per exemple, si estan uns anys a la selecció se'ls dóna una plaça de funcionari o de forestal, o de carabinieri. Aquí van fer algun programa Pro ad, però tens 30 anys i escaig i no tens feina ni res. A França o als països del nord ja tens lloc a l'exèrcit o et donen alguna plaça. Entres com a interí i si demostres les teves qualitats t'acaben donant una plaça fixa... Però aquí, res. Sí, les olimpíades, molt bé i molt bon record, però...”, es queixava un esportista que sap perfectament que en un altre lloc hauria tingut un camí més fàcil. “A l'any següent de guanyar, sí, molts sopars i d'aquí cap allà. Però amb això no dónes menjar a les famílies. Jo sempre ho he dit, que estem abandonats... I fa uns anys van fer uns crèdits tous que estaven bastant bé, però ara, amb la crisi, ho han tret i no sé quants esportistes”. Escobar, que es va classificar per quatre Jocs però que només va estar en dos (Atenes i Pequín, perquè a Sidney i Londres no el van convocar) és ara entrenador a temps parcial de la federació espanyola. “Però a mitges. No estic fix, sinó que faig d'entrenador per hores. Però això no és una cosa segura per tota la vida. No és com forestal o mosso d'esquadra”. I acaba: “En aquell moment vaig tenir el moment de glòria però ara no visc d'això. És com tot, si guanyes els 100 metres llisos potser sí que pots viure'n tota la vida...O si ets a Tailàndia i guanyes en bàdminton, potser sí. Depèn del país i de la disciplina, però aquí no hi ha tradició.”

Carles Torrent també és tècnic. A més de seleccionador català de totes les categories, treballa en el Centre de Tecnificació de Ripoll i és un dels homes forts del Club Ciclista Olot, on a més de diferents curses organitza la Marxa 100% Tondo. “Sí, l'esport de la pista, tot i que ens ha donat moltes medalles, s'hauria de treballar més: ens l'han deixat una mica apartat i a tot Catalunya només tenim una instal·lació, a Barcelona, i encara està descoberta. I és l'única una mica decent que hi ha per poder fer entrenaments. Però Espanya és així i tampoc hi podem fer gaire res més. Nosaltres el que vam aconseguir en el seu moment va ser a base de treball, esforços i sacrificis, i molts de quilòmetres de cotxe amunt i avall. No ha canviat gaire, la veritat, que tot i el que vam aconseguir abans estiguem igual o pitjor que abans perquè ara hi ha la crisi i encara es poden fer menys coses”, diu Torrent, que veu en la irrupció de Wiggins i altres ciclistes de l'Sky i l'Orica GreenEdge una bona oportunitat: “Sí, això realment està ajudant molt. I una cosa és explicar-ho i una altra ensenyar el que està passant ara als països que fa temps que ho estan fent i que estan recollint els fruits.”

I amb estat propi?

La possibilitat que Catalunya fos independent tampoc convida a l'optimisme de cara a millorar la situació: “Encara pitjor. De la Generalitat n'estic molt ressentit. Perquè jo havia tingut companys a la selecció que cobraven dues beques. L'ADO i de la seva comunitat com el País Basc o les Balears. Andalusia també... però aquí a Catalunya no donaven res. I el que em fa molta ràbia és que després en els últims Jocs encara diguessin, quan vam tornar, que Catalunya havia guanyat el 50 per cent de les medalles. Sí, però tu no hi has posat ni un duro!”, diu Escobar, molt contundent. I sentencia: “Al País Basc, per anar a Jocs o a mundials et donaven 13.000 euros l'any. Tinc companys que ho han estat cobrant durant 9 anys, a part del que cobraven de l'ADO. Ja m'agradaria que fóssim independents, però després que faran? Millor o pitjor que els espanyols, donaran beca, no en donaran? Si això arriba a passar...” I Torrent tampoc hi veu una possibilitat de millor, si no es destinen més recursos: “Al final està clar que depèn dels calés i les ganes de les institucions que la cosa funcioni. Si van destinats a una altra cosa no funcionarà, com ara. Tenim una sola instal·lació decent per poder entrenar, que és a Barcelona i descoberta, el Velòdrom d'Horta. Això vol dir que un esport com el ciclisme en pista, que és m'és d'hivern... Molts cops no es pot entrenar perquè ha plogut. És molt difícil. Si no s'inverteix, no hi ha resultats.”