Genís Zapater (Matadepera, 1991) és una de les bestioles que corren amunt i avall pel Pirineu, a l'ombra de Kilian Jornet i altres figures que han fet de Catalunya una potència. Campió català de curses verticals d'esquí de muntanya el 2013, en una prova que corria a casa, a Vallter (esquia per l'Ski Club Camprodon), diumenge va ser segon en el setzè duatló de Núria, darrere de Joan Freixa, una prova en la qual ha participat des de la primera edició –els seus pares, Cesc Zapater i Dolors Bargués, n'eren fundadors–. Genís és un dels nous productes sorgits de la factoria del CAR de Font-romeu del Consell Català de l'Esport.
Bé, felicitats. Se'l veu content.
Des de la primera edició, que la recordo, perquè els meus pares en són fundadors i l'he vist créixer. Una prova que sortia per la tele i tothom n'estava pendent. Tot bon esportista té un podi al duatló de Núria, com els campions Agustí Roc, Kilian Jornet, Marc Solà Pastoret... Als dotze anys tot just començava a córrer en BTT i el meu germà, que havia deixat la bici de carretera, es ficava a córrer. I això era brutal! El duatló de Núria era, per a tots, la cursa més important de la temporada. Des de petit és un somni!
Aquest any quedava una mica penjada en el calendari, no?
Potser no ha sigut l'any amb més nivell. L'anterior va ser l'últim de les Duathlon Series, en què hi havia la de Vilallonga de Ter amb el Balandrau, una altra a Esterri d'Àneu en què també passaves dels 2.000 metres, la de Llívia, en què es pujava al Carlit. Però els d'Ocisport, que ho organitzaven, van entrar amb la BTT, les copes del món i les copes catalanes internacionals. La gent ha tirat cap a triatlons i curses de muntanya. Però érem més de tres-cents inscrits i això, allà dalt, és molta gent.
Segon, darrere de Joan Freixa, a qui va guanyar a Vallter al gener.
En Joan és un superclasse. És un d'aquells que allà on van, triomfen. Polifacètic. És molt fort, ha guanyat la Cuita el Sol, duatlons de muntanya, podis en el campionat d'Espanya de duatló cros...
Polifacètic. Tots vostès no?
Tots els que fem esquí de muntanya som això, esquiadors de muntanya. Sense menysprear els altres esports que practiquem, potser a l'esquí de muntanya és on hi ha més nivell, on hi ha un circuit internacional que, per exemple, en les curses de muntanya també hi és però és privat. En aquest cas podem tenir beques, centres d'alt rendiment i a tots els països hi ha les federacions. Això fa que hi hagi molt més nivell, s'hi mouen molts més diners. També hi ha més anys d'antiguitat, més gent...
Però guanyen a l'estiu també.
Nosaltres l'entrenament que fem és per l'esquí de muntanya, tot l'estiu. Si no, estaríem tot l'estiu sense tenir cap pujada de pulsacions. Més que res, almenys en el meu cas, correm per arribar bé a l'hivern. És quan has d'estar al màxim, des de la primera carrera. Aquí la gent va molt de pressa!
Però els últims dies es va entrenar amb gent de molt nivell...
Sí, de fet, pel que fa a la bicicleta, agraeixo molt al Josep Antoni Hermida, que me'n va passar una i li he d'agrair tots els coneixements que m'ha transmès aquests dies. És una ajuda molt bona perquè, en lloc de dir que aquest és un pringat i un matat, m'ha ajudat.
I de cara a l'hivern, què n'espera?
Més que res aquest estiu no he volgut córrer gairebé gens perquè com que estaré en el meu últim any de sub-23 no he volgut acumular gens de fatiga. És el meu últim any a la categoria, l'únic que vull és entrar a l'equip espanyol d'esquí de muntanya i si pogués acabar dels cinc primers en alguna prova de la copa del món i seguir les proves amb l'equip català ja estaria més que content. Les expectatives són altes, per poder estar allà davant i començar-nos a fer un nom.