Campionat d'Europa d'atletisme
1978
Jordi Llopart, el pioner
REFERENT · El marxador d'El Prat de Llobregat, campió en els 50 km, va assolir a Praga la primera medalla de l'atletisme estatal en un gran campionat internacional COMPETÈNCIA · La rivalitat amb Josep Marín va ser tot un estímul per als progressos de la marxa catalana
Moisès Llopart, el pare i entrenador del campió i de Josep Marín, va ser el gran artífex del salt endavant de la marxa
La victòria de Jordi Llopart a l'estadi Rosicky de Praga és d'aquelles gestes que formen part dels capítols imprescindibles de la història de l'esport en general i de l'atletisme català en particular. La medalla d'or en els 50 km marxa del campionat d'Europa va marcar un punt d'inflexió en la trajectòria atlètica del país. Van haver de passar dotze edicions perquè un atleta català, i també del conjunt de la selecció espanyola, pugés al podi de l'europeu. “Vaig ser el primer”, li agrada recordar al marxador del Prat de Llobregat, que evidentment es va convertir en el primer atleta català en aconseguir una medalla en una gran cita internacional a l'aire lliure. Anteriorment, altres corredors històrics del mig fons i fons havien deixat empremta (Antonio Amorós, Tomàs Barris i Josep Molins), entre les edicions del 1954 i el 1962, però el millor resultat no va arribar fins a Roma 1974, amb el setè lloc de Carme Valero (1.500 m), una altra de les pioneres de l'atletisme català. En el mateix europeu de Praga, cal remarcar la cinquena posició de Josep Marín en els 20 km marxa, una gran actuació que va quedar eclipsada per l'èxit de Llopart. Des d'aquell campionat, amb l'excepció d'Hèlsinki el 2012, sempre hi hagut algun català en els podis de la competició continental.
Llopart arribava a Praga després d'una concentració a Mèxic, on s'havia estat entrenant, juntament amb Josep Marín, a les ordres del polonès Jerzy Huessbeler, tota una institució en aquella època. El futur campió es va mostrar des de l'inici com a gran dominador de la prova i va esperar el moment oportú per donar el cop de gràcia. A la línia de sortida, a més de Llopart, també hi figuraven els catalans Marín i Agustí Jorba, el gran referent abans de la irrupció de les dues estrelles del Prat de Llobregat. Marín va pagar el desgast de la prova dels 20 km, disputada tres dies abans i tant ell mateix com Jorba van optar per la retirada. El punt culminant de la cursa va ser passat el quilòmetre 40, en què Llopart va prendre el comandament amb l'italià Sandro Bellucci i van obrir una diferència de 50 segons sobre el soviètic Benjamin Soldatenko, el gran favorit. Pocs quilòmetres més endavant, l'especialista transalpí tampoc no va poder mantenir el ritme i el català va anar incrementant progressivament el seu avantatge. Així, va arribar com a gran triomfador a l'estadi de Rosicky amb un espectacular registre de 3h53:29, que esmicolava el seu rècord estatal (4h01:37) i suposava la cinquena marca mundial. El segon lloc va ser per a Benjamin Soldatenko (3h55:12) i el tercer per al polonès Jan Ornoch (3h55:15). L'italià Bellucci, per la seva banda, es va enfonsar i es va endarrerir fins a la setena posició. L'èxit de Llopart va tenir un gran ressò en tots els mitjans de comunicació estatals de l'època, que poques vegades destinaven l'espai a l'atletisme.
Només creuar la línia de meta, Llopart va tenir un pensament per al seu pare, Moisès Llopart, el veritable artífex del pas endavant de la marxa atlètica a Catalunya i, per extensió, en tot l'Estat espanyol. Moisès Llopart va fundar el Grup Cultural Recreatiu La Seda, on, acabada la seva etapa atlètica, va exercir d'entrenador i delegat. Més endavant, també va formar part de la regidoria d'Esports de l'Ajuntament del Prat de Llobregat. Inquiet de mena i atent a les tècniques més avançades, va ser durant dotze anys el responsable del sector de marxa de la Federació Espanyola d'Atletisme. Fruit de la seva bona tasca són els èxits assolits per alguns dels seus deixebles, com ara el seu fill, Josep Marín, Daniel Plaza i Glòria Granados, entre altres.
Jordi Llopart sempre ha expressat una gran devoció vers el seu pare –va morir el 2002–, a qui considerava la persona que més havia fet per la marxa atlètica del país. En una entrevista publicada a Presència es va confessar: “Sempre he volgut seguir els passos del meu pare; com ell, he estat atleta i entrenador, vaig crear un club i vaig organitzar uns campionats d'Espanya de 50 quilòmetres.”
De la rivalitat entre Llopart i Marín –en alguns episodis traspassant, fins i tot, l'àmbit esportiu– van sorgir alguns dels capítols més reeixits de la marxa i l'atletisme catalans. Amb tot, acabada la seva etapa en actiu, van saber transmetre l'experiència i coneixements a les futures generacions. Així, Llopart era l'entrenador de Dani Plaza quan va assolir el títol olímpic als Jocs de Barcelona el 1992 i durant algunes temporades també va tenir cura de la preparació del marxador establert a Catalunya Jesús Ángel García Bragado. Marín, entrenador al centre d'alt rendiment de Sant Cugat, va ser durant molts anys el responsable del sector de marxa de la Federació Espanyola d'Atletisme i va tenir i té sota les seves ordres alguns dels millors especialistes catalans, com ara Valentí Massana, David Márquez i Beatriz Pascual. Aquests tres atletes provenen de Viladecans, que, amb Marcos Flores com a gran impulsor, es va convertir en el gran nucli de la marxa atlètica a Catalunya i va agafar el relleu al Prat de Llobregat.
El primer amb una medalla olímpica
Jordi Llopart es va especialitzar a assolir les primeres grans fites internacionals de l'atletisme català. Dos anys després del títol europeu va aconseguir la primera medalla olímpica per a l'atletisme espanyol en els Jocs de Moscou, la qual cosa el van consagrar definitivament com a un autèntic pioner, l'atleta que va obrir les portes als podis dels grans campionats. Aquest cop es va classificar en segona posició dels 50 km (3h51:25), només superat per l'alemany oriental Hartwig Gauder (3h49:24). El gran favorit era el mexicà Raúl González, que arribava a la cita com a plusmarquista mundial, però a Moscou es va acabar retirant. A l'hora de la veritat, el més fort va ser el marxador alemany en una prova amb diverses alternatives. La recuperació del català va ser al voltant del quilòmetre 35, en què va escalar fins a un segon lloc que ja no va abandonar fins al final. La medalla de plata de Llopart va eclipsar una altra gran actuació del seu company Josep Marín, que va tornar a doblar en les dues distàncies de marxa. En els 20 km es va classificar en cinquena posició i sis dies després, tot i tenir evidents problemes físics a mitja prova, va acabar en un meritori sisè lloc dels 50 km.