Un vaixell que fa aigües

Què cele­bren aquesta gent? Era una qüestió per­ti­nent en la jor­nada d'ahir, en què els espa­nyols van cele­brar la seva diada naci­o­nal en el pit­jor con­text de la seva història moderna. Aquí par­la­rem d'esport, que és el que ens toca de prop. No deixa de ser, amb tot, una metàfora de la rea­li­tat glo­bal. L'exem­ple més recent és el del tri­ple fracàs olímpic con­se­cu­tiu de Madrid, una ciu­tat que en els dar­rers anys s'ha gas­tat els diners que no té per una sim­ple qüestió d'orgull patri. El deute de la ciu­tat ja és de 7.378 mili­ons d'euros, un rècord mun­dial. Però això no és el pit­jor. Un polèmic repor­tatge d'El País il·lus­trava fa uns dies fins a quin punt la capi­tal espa­nyola està tocant fons. A l'agost el turisme va caure un 22%. L'aero­port de Bara­jas va ser superat pel del Prat i en el repor­tatge es feia esment de l'aug­ment impa­ra­ble de la brutícia i els indi­gents.

El gran símbol de la ciu­tat és el Real Madrid, que també viu una situ­ació econòmica deli­cada. Segons el diari As el deute del club ja arriba als 540 mili­ons d'euros i l'esclat de la bom­bo­lla immo­biliària impe­deix al seu pre­si­dent, Flo­ren­tino Pérez, pac­tar un altre pelo­tazo amb els polítics de l'Ajun­ta­ment i la comu­ni­tat autònoma, que de moment s'afer­ren a Euro­ve­gas. Pérez, a més, s'ha engan­xat els dits als Països Cata­lans amb el pro­jecte Cas­tor, la pla­ta­forma que les últi­mes set­ma­nes ha pro­vo­cat diver­sos ter­ratrèmols a les Ter­res de l'Ebre. Pérez té la pro­pi­e­tat del 66% d'una inversió que va cos­tar 1.700 mili­ons d'euros. L'empresa vol que el govern pagui una indem­nit­zació, però si això passa l'escàndol en l'opinió pública, sobre­tot després de les des­ca­ra­des aju­des a Bankia, serà majúscul.

El pres­tigi que l'esport espa­nyol va arri­bar a tenir es va esfon­drant com un cas­tell de sorra. Aquesta mateixa set­mana, en vigílies pre­ci­sa­ment del 12 d'octu­bre, s'ha cone­gut la sentència que va con­dem­nar l'antic pre­si­dent de la fede­ració de bàsquet paralímpica, Fer­nando Sánchez Vicente, per estafa i fal­se­dat en els Jocs de Syd­ney 2000 quan la selecció espa­nyola va gua­nyar la meda­lla d'or amb deu juga­dors que no eren dis­ca­pa­ci­tats.

La set­mana pas­sada també es va saber que la Fede­ració Inter­na­ci­o­nal d'Atle­tisme (IAAF) amenaça amb una sanció exem­plar per dopatge la con­si­de­rada millor atleta espa­nyola de tots els temps, Marta Domínguez, actu­al­ment sena­dora del PP. Tot i que l'actual llei espa­nyola con­si­dera que el dopatge ja és un delicte i que la IAAF ha apor­tat el seu pas­sa­port biològic com a prova, l'exes­por­tista no ha fet cap gest amb la intenció de dimi­tir, fet que agreuja encara més el des­pres­tigi gene­ral de l'esport espa­nyol arreu del món. La lluita con­tra el dopatge, de fet, con­ti­nua sent vista als països que més s'hi han arris­cat (Estats Units, França i Itàlia, sobre­tot) com un gran fracàs a Espa­nya, sobre­tot arran de l'ope­ració Port. El jutge es va negar a lliu­rar els noms dels cli­ents d'Eufe­mi­ano Fuen­tes, un fet que es va enten­dre com una mesura inde­cent de pro­tecció per a l'esport espa­nyol en gene­ral. La lluita de la fede­ració espa­nyola, el mateix Con­sell Supe­rior d'Esports i fins i tot de l'antic pre­si­dent José Luis Rodríguez Zapa­tero per defen­sar la innocència d'Alberto Con­ta­dor –un dels grans símbols de l'esport espa­nyol–també es va veure a l'exte­rior com un senyal més de la màniga ampla que hi havia a Espa­nya en la lluita con­tra el dopatge, un dels fets que ha llas­tat en aquests últims 12 anys les pos­si­bi­li­tats olímpi­ques de Madrid.

Més enllà dels tri­omfs espor­tius de selec­ci­ons espa­nyo­les en dife­rents esports, com ara els títols mun­di­als d'hand­bol i hoquei sobre patins –totes dues amb la col·labo­ració deci­siva de juga­dors cata­lans– la rea­li­tat que s'ha impo­sat és que la fuga de talents pro­fes­si­o­nals és total. Sense bom­bo­lla immo­biliària ni bom­bo­lla finan­cera els clubs s'han que­dat sense capa­ci­tat de rete­nir els seus millors juga­dors. El millor exem­ple és el de l'hand­bol. 11 dels 15 cam­pi­ons del món han emi­grat a altres lli­gues, un feno­men que es repe­teix amb els cam­pi­ons d'Europa de fut­bol: Albiol (Nàpols), Javi Martínez (Bayern), Fer­nando Tor­res (Chel­sea), Negredo, (Manc­hes­ter City), Juan Mata (Chel­sea), Fer­nando Llo­rente (Juven­tus), Silva (Manc­hes­ter City), Navas (Manc­hes­ter City), Cazorla (Arse­nal) i Reina (Nàpols).