Un vaixell que fa aigües
El desprestigi de l'esport espanyol va en paral·lel de l'econòmic per culpa de la crisi, la mala traça dels dirigents i la corrupció
El fracàs olímpic de Madrid és la gota que ha fet vessar el got
Què celebren aquesta gent? Era una qüestió pertinent en la jornada d'ahir, en què els espanyols van celebrar la seva diada nacional en el pitjor context de la seva història moderna. Aquí parlarem d'esport, que és el que ens toca de prop. No deixa de ser, amb tot, una metàfora de la realitat global. L'exemple més recent és el del triple fracàs olímpic consecutiu de Madrid, una ciutat que en els darrers anys s'ha gastat els diners que no té per una simple qüestió d'orgull patri. El deute de la ciutat ja és de 7.378 milions d'euros, un rècord mundial. Però això no és el pitjor. Un polèmic reportatge d'El País il·lustrava fa uns dies fins a quin punt la capital espanyola està tocant fons. A l'agost el turisme va caure un 22%. L'aeroport de Barajas va ser superat pel del Prat i en el reportatge es feia esment de l'augment imparable de la brutícia i els indigents.
El gran símbol de la ciutat és el Real Madrid, que també viu una situació econòmica delicada. Segons el diari As el deute del club ja arriba als 540 milions d'euros i l'esclat de la bombolla immobiliària impedeix al seu president, Florentino Pérez, pactar un altre pelotazo amb els polítics de l'Ajuntament i la comunitat autònoma, que de moment s'aferren a Eurovegas. Pérez, a més, s'ha enganxat els dits als Països Catalans amb el projecte Castor, la plataforma que les últimes setmanes ha provocat diversos terratrèmols a les Terres de l'Ebre. Pérez té la propietat del 66% d'una inversió que va costar 1.700 milions d'euros. L'empresa vol que el govern pagui una indemnització, però si això passa l'escàndol en l'opinió pública, sobretot després de les descarades ajudes a Bankia, serà majúscul.
El prestigi que l'esport espanyol va arribar a tenir es va esfondrant com un castell de sorra. Aquesta mateixa setmana, en vigílies precisament del 12 d'octubre, s'ha conegut la sentència que va condemnar l'antic president de la federació de bàsquet paralímpica, Fernando Sánchez Vicente, per estafa i falsedat en els Jocs de Sydney 2000 quan la selecció espanyola va guanyar la medalla d'or amb deu jugadors que no eren discapacitats.
La setmana passada també es va saber que la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) amenaça amb una sanció exemplar per dopatge la considerada millor atleta espanyola de tots els temps, Marta Domínguez, actualment senadora del PP. Tot i que l'actual llei espanyola considera que el dopatge ja és un delicte i que la IAAF ha aportat el seu passaport biològic com a prova, l'exesportista no ha fet cap gest amb la intenció de dimitir, fet que agreuja encara més el desprestigi general de l'esport espanyol arreu del món. La lluita contra el dopatge, de fet, continua sent vista als països que més s'hi han arriscat (Estats Units, França i Itàlia, sobretot) com un gran fracàs a Espanya, sobretot arran de l'operació Port. El jutge es va negar a lliurar els noms dels clients d'Eufemiano Fuentes, un fet que es va entendre com una mesura indecent de protecció per a l'esport espanyol en general. La lluita de la federació espanyola, el mateix Consell Superior d'Esports i fins i tot de l'antic president José Luis Rodríguez Zapatero per defensar la innocència d'Alberto Contador –un dels grans símbols de l'esport espanyol–també es va veure a l'exterior com un senyal més de la màniga ampla que hi havia a Espanya en la lluita contra el dopatge, un dels fets que ha llastat en aquests últims 12 anys les possibilitats olímpiques de Madrid.
Més enllà dels triomfs esportius de seleccions espanyoles en diferents esports, com ara els títols mundials d'handbol i hoquei sobre patins –totes dues amb la col·laboració decisiva de jugadors catalans– la realitat que s'ha imposat és que la fuga de talents professionals és total. Sense bombolla immobiliària ni bombolla financera els clubs s'han quedat sense capacitat de retenir els seus millors jugadors. El millor exemple és el de l'handbol. 11 dels 15 campions del món han emigrat a altres lligues, un fenomen que es repeteix amb els campions d'Europa de futbol: Albiol (Nàpols), Javi Martínez (Bayern), Fernando Torres (Chelsea), Negredo, (Manchester City), Juan Mata (Chelsea), Fernando Llorente (Juventus), Silva (Manchester City), Navas (Manchester City), Cazorla (Arsenal) i Reina (Nàpols).