Jocs Olímpics de Pequín
2008
Els “set magnífics” que van fer història
molt a prop La selecció espanyola, amb set catalans a l'equip, va estar a un pas de superar el Dream Team 2.0 en la final olímpica pau gasol Va ser màxim anotador dels Jocs secundat per Rudy i Ricky; també hi eren Navarro, Marc Gasol, Mumbrú i Raül López
104-108 era el resultat a pocs segons del final, fins que va aparèixer Kobe Bryant per posar les coses al seu lloc (107-118)
Ricky Rubio
Edat
Posició
Club
Estadístiques
Raül López
Edat
Posició
Club
Estadístiques
Rudy Fernández
Edat
Posició
Club
Estadístiques
J. Carlos Navarro
Edat
Posició
Club
Estadístiques
Àlex Mumbrú
Edat
Posició
Club
Estadístiques
Marc Gasol
Edat
Posició
Club
Estadístiques
Pau Gasol
Edat
Posició
Club
Estadístiques
(*) Estadístiques mitjanes
El bressol del bàsquet europeu va tornar a quedar clar, en una gran cita, que és Catalunya. Només el petit país de Lituània pot gaudir del privilegi que suposa tenir la mitjana de jugadors d'elit més gran per mitjana de població. I Pequin en va viure la màxima expressió amb un partit per a la història, de llegenda i amb més de la meitat dels integrants de la selecció espanyola sent catalans. Van ser ells qui van liderar Espanya cap a l'èpica de veure's a les portes de la història. Espanya va quedar-se a un sol pas del què mai ningú ha aconseguit: tombar una plantilla dels Estats Units farcida de jugadors NBA de primera fila encapçalats pel gran Kobe Bryant (20 punts), qui va executar als minuts decisius la selecció espanyola, i uns quants ídols de la fantàstica lliga nord-americana des de LeBron James, passant per Wade o Boozer, Kidd, Williams, Reed, Howard, Bosh, Paul, Carmelo o Prince. Algú podia demanar més?
I va haver de ser el batalló català qui liderés un partit que ningú dels 18 mil espectadors que omplien el pavelló de Wukesong de Pequín oblidaran mai. Sota les ordres d'Aíto García Reneses, la selecció espanyola va tornar a penjar-se la medalla 24 anys després dels que semblaven irrepetibles Jocs de Los Angeles on també uns quants catalans van viure la medalla de plata contra els Estats Units.
I la màxima expressió de que el partit anava en serio i hi havia extramotivació va ser l'actuació de Juan Carlos Navarro molts minuts jugant de base. Després d'un campiona discret amb 4,8 punts de mitjana i quedant-se sorprenentment sense anotar cap punt en el partit contra Croàcia als quarts de final, el capità blaugrana va creixés per anotar-ne 18 deixant ben clar que si no va triomfar més als Grizzlies en la seva curta etapa NBA no va ser per manca de talent. El geni de Sant Feliu del Llobregat va secundar perfectament l'estrella del matx Rudy Fernández (22), seguit per Pau Gasol (21) o 11 punts del seu germà Marc. Ricky en va anotar sis, Mumbrú 2 i Raül López cap.
La incertesa va ser tal que a manca de pocs segons els Estats Units, el què es coneixia com el Dream Team 2.0 només dominava 104-108. Al final un 107-118 per la llegenda.
I això que abans del matx tothom tenia a la ment el duel de la primera fase on espanyola i nord-americans ja es van veure les cares. La superioritat llavors va ser insultant en apallissar els d'Aíto per 37 punts de diferència (119-82). A l'hora de la veritat però la selecció espanyola es va multiplicar per evitar la piconadora nord-americana.
Pau Gasol va arribar a la cita olímpica en un estat de forma òptim. El pivot de Sant Boi va ser el líder indiscutible de la selecció espanyola en els vuit partits en què va prendre part al Jocs Olímpics i acabant com a màxim anotador de tota la competició amb 19,6 punts de mitjana superant a l'argentí Luis Scola i va tancar les crítiques que havia rebut per la seva manca d'agressivitat en les finals de l'NBA. El seu germà Marc va quedar eclipsat pel bon campionat de Felipe Reyes i en cap moment va poder imposar la llei que sí que havia mostrat a l'Akasvayu Girona tan a l'ACB com a la ULEB i que li havien valgut ofertes per tornar al Barça i decidir-se per marxar als Grizzlies de l'NBA. Qui sí que va estar sublim va ser Rudy Fernández que amb un tècnic com Aíto que l'entenia i que sabia com portar-lo igual com havia fet a la Penya anteriorment va ser, després de Pau, el gran referent. La sorpresa va ser el jove de 17 anys que continuava fent història de precocitat i si amb Pepu Hernández com a seleccionador el titular indiscutible era Calderón, amb Aíto les coses van canviar: galons per Ricky i Calderón de suplent. Raül López es va veure relegat a ser el tercer base. Mumbrú va exercir perfectament el seu paper de líder de vestidor i de veterà a la pista amb minuts de qualitat.
Acabat els Jocs Olímpics la reflexió es repetia entre els aficionats catalans al bàsquet: en quina posició hauria quedat Catalunya si hagués tingut la possibilitat de competir oficialment? La resposta és obvia perquè amb les set peces determinants de la selecció espanyola que es va penjar la medalla de plata contra el totpoderòs Estats Units només amb tres jugadors més el podi hauria estat assegurat. Malauradament tocarà esperar per veure-ho fet realitat.
A Pequín no només hi va ser present la companyia catalana masculina amb aquests set herois perquè en categoria femenina els van acompanyar quatre catalanes, una tercera part de la selecció espanyola femenina amb Núria Martínez (Schio italià), Laia Palau (Ros Casares), Lucila Pascua i Cindy Lima (San José). En va quedar a les portes la montgatina Sílvia Domínguez que va ser la darrera descartada .
Quim Costa, a la banqueta amb el “català” Aíto
A banda dels set jugadors catalans, també hi era el badaloní Quim Costa, que va ser l'ajudant d'Aíto. El tècnic català va ser ajudant d'Aíto en el Barça, després va dirigir el Valvi Girona, va tornar al Barça, va dirigir el Ciudad de Huelva i el Lucentum Alacant. Va ser abans d'aterrar a l'Unicaja amb Aíto, amb qui va fer tàndem en la selecció espanyola. El tècnic madrileny es podria considerar un català d'adopció perquè feia més de trenta anys que era a Catalunya entrenant el Cotonifici, des de la temporada 1973/74 fins a la 1982/83; després, el Joventut, de la 1983/1984 a la 1984/1985, i tot seguit, el Barça, del 1986 al 2002. Va tornar a la Penya del 2003 al 2008.