El govern espanyol aprova la llicència esportiva única
Política esportiva. És un atac en tota regla a les competències de Catalunya i posa en perill la supervivència de les federacions catalanes
Al govern espanyol li ha faltat temps per aprovar la modificació de la llei de l'esport del 1990, que preveu la creació d'una llicència esportiva única vàlida per a tot l'Estat i la recaptació d'una quota per cada llicència, encara que no sigui utilitzada per competir en àmbit estatal. El Consell de Ministres va aprovar ahir el nou text, que s'haurà de desenvolupar mitjançant un reglament però que ja és de domini públic que té dues finalitats que van íntimament lligades: escanyar econòmicament les federacions autonòmiques i, en conseqüència, buidar-les de capacitat de decisió i convertir-les en simples finestretes d'atenció a l'usuari, en aquest cas, esportista. Una mesura més de la croada recentralitzadora implacable que ha posat en marxa el PP.
Pensat per a Catalunya
Afectarà totes les federacions, però és obvi que passar factura pel posicionament sobiranista que ha fet l'esport català és en el rerefons de la mesura i, sobretot, de la pressa i els mètodes que s'han seguit. Fa tot just un mes que el Consell d'Estat va emetre un dictamen favorable a la proposta de reforma i el Consell de Ministres ja l'ha aprovat, sense possibilitats d'objecció. I les que es puguin fer en el tràmit parlamentari ja se sap quin pronòstic tenen.
El text formava part de les recomanacions de la Comissió per a la Racionalització de les Administracions Públiques (Cora), recollit en un projecte de llei de racionalització del sector públic. Des de Catalunya –però també des de l'àmbit jurídic– s'ha denunciat que crea un conflicte competencial amb la llei de l'esport de Catalunya. Ahir la portaveu del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, va presumir d'haver posat en marxa “totes les mesures proposades per la Cora” i d'haver-ne completat 44.
Pretextos
L'argumentari del PP ha estat triple: l'eliminació de duplicitats administratives, la unitat de mercat i l'estalvi. Tot plegat, pretextos per aconseguir més recursos sense fer cap despesa. Perquè, segons el guió previst, les llicències les continuaran expedint les federacions autonòmiques, que continuaran tenint la feina administrativa. Però les federacions espanyoles tindran dret a cobrar una quota “en compensació per les seves competències”, que, com era d'imaginar, establirà l'assemblea de cada federació espanyola. Tant se val que l'esportista només participi en competicions territorials. La federació espanyola cobrarà, i decidirà quant cobra i què li deixa a l'autonòmica per a les seves despeses. Una manera molt poc dissimulada de recuperar competències, de recentralitzar i tenir l'esport sotmès sota el jou de l'asfíxia econòmica. A més, si les federacions estatals ingressen més diners –a costa de les territorials–, el CSD es podrà estalviar subvencions. Més diners per a l'administració central de l'Estat i menys per a les perifèriques. Oli en un llum.
Així doncs, i deixant de banda la qüestió de la invasió competencial, per evitar la fugida de recursos s'entreveuen dues possibilitats: la sortida de les federacions catalanes de la seva corresponent espanyola –i, per tant, la pèrdua de les llicències de qualsevol esportista susceptible de disputar campionats estatals o ser internacional– o directament la desobediència.