El 1997 ja hi havia el centre de tecnificació de Madrid, que funcionava molt bé, i teníem ganes de fer-ne també un a Catalunya. Vam començar el CTEMC amb la Maite Hernández i l'Alfons Valls durant la presidència de Bernat Clarella a la federació catalana (FEEC). Pensàvem que hi havia prou maduresa en l'esquí de muntanya per fer-lo. Llavors l'edat d'introducció a l'esquí de muntanya era de 19 o 20 anys i vèiem que si agafàvem nois més joves podríem aconseguir més bons resultats i, també, incrementar el nivell de seguretat a la muntanya.

La principal és que la gent ve a passar-s'ho bé, i això s'aconsegueix gràcies a l'ambient que es genera entre els esportistes i els tècnics. Hi ha germanor i hi estem a gust. No ens ho plantegem com una feina. Estem tots aplegats i l'amor a la muntanya dels més grans es transmet als més petits. És un sentiment que passa dels uns als altres.

Difícilment. Llavors quedar entre els deu primers era missió impossible. No ens podíem comparar amb els esquiadors dels Alps. Fins que vam començar a tenir bons resultats en les categories de base. El 2004 vam guanyar el campionat del món cadet de cursa vertical, amb Kilian Jornet, i de cursa individual, amb Aleix Pubill. Això ja marcava una tendència que es va confirmar en l'europeu del 2007, amb la victòria en els relleus juvenils de Kilian Jornet, Mireia Miró i Marc Pinsach. Aquell resultat indicava que fèiem les coses bé. I llavors va venir la primera victòria sènior en copa del món del Kilian [2008] a la Valerette, en què va guanyar el suís Florent Troillet. Allò va ser la certificació que els esquiadors dels Alps ja no ens podien mirar per sobre de l'espatlla. El Kilian ens va fer entrar a la primera divisió i tothom, aquí, va veure que amb esforç i constància podíem arribar a dalt de tot.

Va ser fantàstic. En aquell moment, el Kilian dubtava si baixar a estudiar a Barcelona. Havia acabat el batxillerat amb una nota altíssima. Jo no el veia estudiant a Barcelona. Ja el conec. Hauria estat tot el dia pensant en el moment de tornar a pujar a la muntanya. Vaig trucar a un company de Font-romeu, el Jacques Soulié, i li vaig preguntar si seria possible fer-lo entrar a l'STAPS. No pensava que una institució de l'Estat francès volgués formar un esportista nostre, però em va dir que estarien molt contents de rebre'l. Ens va fer la gestió i ens va obrir les portes de l'STAPS. Des de llavors, la relació és fantàstica. I això que només tenim un acord verbal i tàcit que ara volem formalitzar per escrit. Aquell pas va ser molt important, perquè ara els nostres esportistes poden estar estudiant a 1.800 m, a tocar de la neu. I si tenen un forat de dues hores el poden aprofitar perfectament per sortir amb els esquís, cosa que no seria possible ni a Barcelona ni a Lleida. Ara ja tenim nou esportistes d'esquí de muntanya a Font-romeu. Comença a ser un gros important. I el director de l'STAPS, el Johan Rage, em va dir fa poc que estan molt contents de tenir-los-hi.

El 2004 dos entrenadors italians em van agafar per banda i em van preguntar com era possible i què els donàvem. En les curses verticals encara ho veien probable, però no en les curses individuals. No se'n sabien avenir. Pels esquiadors dels Alps
el Pirineu és com si fos el Marroc, i no sabien com podíem aconseguir tan bons resultats amb les condicions de neu que tenim.

És una col·laboració i tothom ho ha posat tot de la seva part, tant el Kilian com el CTEMC. Sense demanar res a canvi. El Kilian ha ajudat molt l'esport de muntanya en general, no només el CTEMC. A nosaltres ens ha aportat una dinàmica molt positiva. Tenir una persona com ell... És que ningú s'esperava el que ha fet. Guanyar la Pierra Menta, que és la cursa reina de l'esquí de muntanya, era impensable. Pujar i baixar el Cerví en menys de tres hores... El que em va xocar d'ell quan li vaig fer l'entrevista per entrar al CTEMC va ser els seus ulls. Encara no tenia l'edat per entrar-hi [14 anys], però vaig veure que era millor que estigués amb nosaltres que no que campés sol per la muntanya i prengués mal. Quan el senties parlar ja veies que hi havia alguna cosa, tot i que no ens imaginàvem que arribés on ha arribat. És l'únic esportista del món que pot passar de guanyar una cursa d'esquí de muntanya contra els millors a, la setmana següent, guanyar una cursa de muntanya també contra els
millors.

A la vida és important tenir bons referents. I si a més són bones persones, fantàstic. I els que tenim nosaltres, a més del Kilian, són gent planera, estudiosa, humil... Són un més entre la resta d'esportistes. És un luxe per a tots.