Seleccions
Operació Miami
La Federació Catalana de Patinatge va ser reconeguda fa deu anys pel comitè executiu de la FIRS en un procés que va agafar la federació i el govern espanyol a contrapeu
Rafel Niubò recorda que ni tan sols el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, tenia coneixement del que s'anava a provar als Estats Units
Just avui fa deu anys Catalunya (26 de març del 2004) va fer una de les seves operacions d'afers exteriors més memorables. Aquell dia el comitè executiu de la FIRS va acceptar en un hotel de Miami la Federació Catalana de Patinatge com a membre provisional. Només quedava l'aprovació definitiva en l'assemblea general de Fresno el 26 de novembre d'aquell mateix any perquè la federació fiqués els dos peus en una federació internacional de primer ordre. Mai l'assemblea de la FIRS, de fet, no havia revocat un acord del seu comitè executiu, però tampoc mai no se n'havia celebrat abans una com la que es va viure posteriorment als Estats Units. La pressió de l'Estat espanyol va ser tan matussera com efectiva i, finalment, les legítimes aspiracions dels dirigents catalans van quedar en no res, un escenari del qual se n'hauria de prendre nota ara que les ambicions polítiques trenquen les costures del presumpte estat de dret espanyol.
El gran èxit d'aquella operació que va conduir a Miami va ser el secretisme amb la qual va estar envoltada i que va permetre agafar tots els organismes de l'Estat espanyol, governats pel PP de José María Aznar, amb els pixats al ventre. Els moviments de la federació catalana per entrar a la FIRS s'havien iniciat el 1998 per una conjunció d'interessos diversos que havien de culminar el president de l'organisme internacional, Isidire Oliveras de la Riva; el president de la federació, Ramon Basiana; el president de la UFEC, David Moner, i el secretari general de l'Esport en aquells moments, Josep Maldonado. Tot plegat es va haver de planejar com si es tractés d'una operació d'espionatge i intriga. El moviment dels catalans no havia de ser revelat de cap manera a ningú de la federació espanyola, una federació presidida per un altre català, el reusenc Antoni Martra, que es posava malalt cada vegada que algú li parlava de les seleccions catalanes. Si algú ho descobria, el conflicte polític estava servit. En tot el procés va ser clau la figura d'un dels grans homes del patinatge català, Pere Torras, el representant de la federació espanyol a la FIRS, que en el seu paper de doble agent va guardar silenci fins al final.
Maldonado es va voler apuntar la victòria abans d'hora i el 2003 va deixar entreveure a la premsa que el reconeixement de la federació de patinatge era qüestió de mesos. Els membres de la trama van haver de fer marxa enrere i tornar a planificar aquella mena de robatori al banc central mentre el CSD, controlat llavors pel PP amb un espanyolista de cap a peus, Juan Antonio Gómez Angulo, al capdavant, no sospitava el que li venia a sobre.
Amb el canvi de govern a Catalunya a finals del 2003, el nou secretari general, Rafel Niubò, va passar a formar part del comando itinerant que preparava el cop de Miami. La delegació catalana que havia de viatjar a la ciutat de Florida uns dies abans del 26 ho va fer sota secret d'estat. Ramon Basiana, per exemple, va comunicar que anava a la copa del Rei de patinatge a Jerez. Ni tan sols el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, en tenia coneixement. “Del govern només ho sabien Josep Bargalló, que era el meu superior, i Ernest Benach, de la sectorial d'esports d'ERC”, recorda Niubò, que considera que la “complicitat” entre tots els participants va fer possible l'històric acord de Miami.
La notícia del reconeixement de Catalunya va caure com una bomba a Jerez, on hi havia totes les autoritats de la federació espanyola, ben bé a mitjanit. La primera víctima del cop va ser Martra, que va ser cessat per Gómez Angulo per haver estat incapaç d'escapçar la conspiració. Provisionalment, la federació espanyola i la catalana compartien seient a la internacional. Una heretgia sense precedents que va enfurismar els responsables esportius. Un any abans, el març del 2003, el CSD ja havia aconseguit boicotejar la participació de la selecció en la copa de les Nacions a Montreaux. El cònsol general adjunt de Suïssa a Barcelona, Jean-Jacques Mayor, va haver de demanar disculpes i admetre que les pressions per fora l'equip català havien arribat de Madrid.
Un camí d'espines
La federació i el govern havien treballat de valent i en secret amb Oliveras de la Riva per segellar l'acord de Miami. “Teníem el suport dels països sud-americans i també del president de l'europea, entre molts d'altres”, recorda Niubò. El treball i la inversió econòmica de la federació catalana per millorar el nivell de l'hoquei sobre patins i del patinatge en alguns països tenia una contrapartida, el suport en el procés de reconeixement, que no va ser un camí de roses, com es va veure posteriorment.
El reconeixement provisional anava acompanyat d'una bomba de rellotgeria, la invitació per disputar el campionat del món B d'hoquei sobre patins a Macau. “Jo, per prudència, vaig decidir no anar-hi, però les circumstàncies van fer que els principals polítics del país s'hi trobessin”, explica l'antic secretari general, que afegeix que mai va rebre instruccions dels socis majoritaris de govern, el PSC, per frenar el procés. “Llavors manava el sector catalanista”, precisa Niubò.
El títol mundial a Macau, amb l'actual secretari general de l'Esport, Ivan Tibau, com a capità, ho va canviar tot. “A Madrid es va adonar que no jugàvem a bales, sinó a coses molt més transcendentals, i el govern va fer tot el possible per evitar el reconeixement definitiu a Fresno.” El primer exemple que li ve al cap és el la de presidenta de la federació alemanya: “Aquella noia, que era una pastissera sense cap ambició especial a la vida va rebre una trucada personal del ministre de l'Interior alemany instruint-la sobre quin havia de ser el seu vot.”
Una selecció viva
Tot i que abans del 2004 no va gaudir de cap reconeixement internacional, la federació catalana va activar a partir del 2001 la selecció per jugar partits d'alt nivell coincidint amb les festes de Nadal, seguint el model del futbol, que en aquells moments tenia un cert èxit, sobretot per la novetat. Així, el Palau Blaugrana es va omplir per veure per primer cop un Catalunya-Portugal del 2002 i un Cataluya-Argentina del 2003.
Macau, un títol històric que va fer saltar totes les alarmes a Madrid
Després de l'ingrés de Catalunya a la FIRS, la participació en el campionat del món B de Macau era un tràmit que s'havia de complir per poder aspirar l'any següent a jugar contra les grans potències mundials, és a dir l'Argentina, Portugal, Itàlia i Espanya, és clar. El campionat, però, es va convertir en un esdeveniment polític de primer ordre, en un dels episodis més coneguts de la lluita entre Espanya i Catalunya per la llibertat de competir esportivament en el món. Pasqual Maragall en va ser la principal víctima. El president havia començat el mandat amb certa empenta i fent-se respectar. Els problemes, però, van començar ben aviat. El viatge a Macau per celebrar el títol mundial de la selecció va acabar amb una foto al costat dels campions amb una gran estelada. Als dirigents del PSOE se'ls va remoure l'estómac i també a tot el bloc espanyolista del PSC. Maragall, amb tot, no va ser l'únic que va aparèixer a la foto. Fins i tot l'ambaixador espanyol a Hong Kong, que després va ser cridat a consultes, va sortir en aquella imatge. La presència de Maragall a Macau va ser una sorpresa per a tots, des dels directius de la federació fins als responsables de la Secretaria General de l'Esport.
Pocs dies abans, el president es trobava de viatge comercial a la Xina amb el cap de l'oposició, Artur Mas. Josep-Lluís Carod-Rovira, ja destituït de les seves funcions per l'excursió a Perpinyà, va assistir al mundial convidat per la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes. A Mas se li va informar de la presència de Carod-Rovira i va decidir córrer cap a Macau per sortir a la foto. Els assessors de Maragall, al mateix temps, van descobrir la jugada de Mas i van alertar al president que el polític convergent anava a celebrar el títol. El president va fer via cap a Macau amb tots els periodistes i corresponsals que el seguien. I així, en aquella remota regió administrativa especial de la Xina es va organitzar una desfilada mai vista de polítics per celebrar un títol que va posar en estat d'alerta tots els organismes pertinents a Madrid.