Un diumenge gris i plujós és un mal company de viatge per al ciclista. Nervis afegits per a Joaquim Rodríguez, que ha vist com la victòria se li ha esvaït massa sovint en l'últim sospir. Fuente Dé, Florència, Milà... Però el tossut menut vallesà està entestat a deixar aquests capítols com els complements perfectes d'una excel·lent carrera esportiva. Enguany atacarà de nou el Giro, i la Vuelta, i Lieja i...

Ahir, encara que el diumenge fos gris i plujós i l'asfalt estigués mullat i fos perillós, la sort no el va esquivar. Purito va completar una setmana perfecta, i a Montjuïc, per a ell i els seus companys del Katuixa, hi va lluir el sol, resplendent. El català va poder pujar al graó més alt del podi i celebrar un triomf important, perquè es tracta d'una cursa del circuit mundial i, sobretot, perquè a la carretera va coincidir amb dos dels millors especialistes en proves per etapes: l'últim vencedor del Tour de França, el britànic Chris Froome (Sky), que es va haver de conformar amb la sisena posició, i l'aspirant a succeir-lo a París, l'espanyol Alberto Contador (Tinkoff-Saxo), que, tot i provar-ho, no va poder desbancar el vallesà i va acabar segon. A més, a la sortida de Calella hi havia dos joves talentosos: el nord-americà Tejay van Garderen (BMC), tercer, i el colombià Nairo Quintana (Movistar), cinquè.

Tots plegats han hagut de sucumbir a la destresa, l'explosivitat i la fortalesa de Purito, que va atacar en la tercera etapa a La Molina, on va esgarrapar cinc segons a Contador, que va saber defensar en l'etapa reina amb final a Vallter 2000 –només va perdre un segon amb el madrileny–, i els tres dies següents.

Ahir va superar l'últim obstacle: Barcelona-Barcelona, amb vuit passos pel circuit de Montjuïc, que es va retallar lleugerament per evitar circular per un revolt perillós a causa de l'aigua que se li va acumular. Purito, bon coneixedor del traçat i ben escudat per uns companys que han demostrat que estan a l'altura del cap de files, no es va despistar. Va controlar l'etapa. I, quan Contador va complir les expectatives i el va provar, va respondre. Va ser en dues ocasions en els últims tres quilòmetres. La resta de rivals es van conformar amb el que havien obtingut fins a les portes de Barcelona i no van prendre riscos. Froome en va tenir prou amb l'ensurt de caure a terra a l'altura del Prat, en una caiguda en què es van veure implicats més corredors, però que no va comportar més conseqüències. El britànic es va incorporar al pilot i va creuar la línia de meta sense problemes. A la sortida ja havia deixat clar que renunciava a lluitar per la victòria, que en tenia prou amb les bones sensacions que havia notat i que es convertiria en un espectador de luxe del desenllaç.