Durant aquesta Volta s'han complert deu anys de la Setmana Catalana que Joaquim Rodríguez va guanyar el 2004. Són dos moments que, lluny d'unir un eix inert, perfilen una trajectòria ascendent i exemplar. Destacar aquesta singladura no és un exercici fútil, sinó que personifica gràficament una carrera farcida. I no només pel com –el que sovint es destaca de Purito– sinó pel què.

En deu anys, des d'aquella primera Setmana a aquesta segona Volta, ha guanyat etapes en el Tour, el Giro i la Vuelta, ha fet podi en aquestes tres proves, ha trepitjat dues vegades els calaixos del mundial, ha repetit com a número 1 de l'UCI World Tour, ha guanyat monuments i clàssiques i ha acumulat mallots, el de campió d'Espanya i la muntanya de la Vuelta. Podem parlar de qui és el millor català de tots els temps en carretera, ell o Poblet.

Sempre recordaré com un dia discutíem sobre el seu palmarès. Ell es queixava: “Sempre em passa alguna cosa, a veure si guanyo res gran!” Jo reia: “No et queixis, tothom t'estima.” Ha crescut en intel·ligència, és qui optimitza millor els seus atacs i difícilment s'equivoca. Però els errors l'han penalitzat. Els propis a Fuente Dé, els aliens a Florència i els conjunturals a Milà. De poc li serveix, deia, la simpatia dels aficionats. Perquè Purito vol més què i menys com.