“Em feia més por que una pedregada”, va dir-me una veu del vestidor poc després d'acabar el partit. I tenia raó. El Barça es va estimbar contra el Flensburg en un duel on mai va poder exhibir el seu millor nivell.

Potser pels problemes físics, potser per veure't a la final abans d'hora o potser per l'encert del rival, però la veritat és que el Barça va deixar escapar una semifinal de Copa d'Europa que tenia a tocar. Un partit on guanyava de sis gols a falta de deu minuts, però sense haver necessitat la seva millor versió. I això va ser un parany.

Saric t'hi havia portat. Les seves aturades ubicaven l'equip en un marcador enganyós. Un atzucac de difícil solució. Sobretot quan, després d'un parcial de tres a zero en contra, el Barça encara pensava que ho tenia fet. Ni de bon tros. Fins que els alemanys no van ser a sobre, els blaugrana no van veure perillar el partit. I, en el fons, potser ja estava perdut. Quan has estat sempre per davant i, sàviament, has jugat a administrar avantatges, costa molt tornar a remar. La inèrcia et va en contra i el teu rival navega amb vent de popa. Dues pilotes per guanyar el partit. Les dues, errades. Ells van empesos i a tu cada esforç et desgasta.

Per això, la tanda de penals dibuixava el pitjor escenari. El factor “moneda a l'aire” o “qüestió de fortuna” que acostumen a acompanyar els llançaments de set metres van tornar a exhibir la seva rebel·lió. L'equip que havia tingut més fe, que durant tot el partit havia jugat al límit de les seves possibilitats, jugarà avui la final contra el Kiel.

Ahir parlàvem de Bukowski i els seus problemes. Avui, fidel als seus principis, ens ha deixat aquest conte àcid, amarg i que costa d'empassar.