Un any que va ser especial

El 25 de juliol del 1992 (ahir va fer 22 anys) es van inau­gu­rar els Jocs Olímpics de Bar­ce­lona, un esde­ve­ni­ment que ha dei­xat un pòsit social i espor­tiu que encara dura avui dia. Per rei­vin­di­car una efemèride tan relle­vant a Cata­lu­nya hem par­lat amb 16 espor­tis­tes que tenen un parell de coin­cidències impor­tants: tots van néixer el 1992 i tots són prac­ti­cants –molt pocs pro­fes­si­o­nals– d'esports que van ser olímpics en aque­lla ocasió. Una de les grans quei­xes dels espor­tis­tes de grans esports olímpics és que les seves espe­ci­a­li­tats són con­si­de­ra­des mino­ritàries durant pràcti­ca­ment tot l'any. Espor­tis­tes d'un nivell que podríem con­si­de­rar inter­na­ci­o­nal, com l'atleta que obre la sèrie avui mateix (Adrià Bur­riel), saben que no podran gua­nyar-se la vida en l'esport i que, de fet, con­ti­nuen enda­vant per la passió que sen­ten per una moda­li­tat que prac­ti­quen des de ben petits. Tots ells, de fet, estan en una edat (21-22 anys) en què la majo­ria han pres la decisió de ser pro­fes­si­o­nal, de viure l'esport com una afició més o de com­pa­gi­nar-lo amb altres acti­vi­tats, sobre­tot els estu­dis.

És una coin­cidència, entre tots aquests espor­tis­tes, des de tot un campió d'Europa júnior d'hand­bol com Fer­ran Solé fins a un sim­ple juga­dor afi­ci­o­nat de ten­nis taula, Jordi Pie­dra.