A Granollers és fàcil palpar físicament el llegat dels Jocs Olímpics de Barcelona. A la ciutat, bressol d'un dels esports per equip més rellevants a Catalunya, es va alçar el Palau Olímpic –que mereix ben bé el nom que porta–, l'única gran instal·lació destinada només a l'handbol que hi ha a tot l'Estat espanyol. Ferran Solé, una de les últimes perles sorgides del planter del BM Granollers, va néixer just un mes després de la inauguració dels Jocs. De fet, la seva mare li recorda sovint que mentre esperava pacientment el part, es va empassar per la televisió gairebé totes les competicions esportives dels Jocs.

Tot i que el jove jugador s'ha format com a esportista d'elit a les files de l'històric club català, ell mateix recorda que probablement mai hauria jugat a handbol si no hagués estat per l'entusiasme que es va generar per aquest esport a la seva escola pública de primària a Sant Quirze del Vallès: El Turonet. “Si érem 15 nois a la classe, tots 15 jugàvem a handbol; en el meu cas venia de família, perquè el meu germà gran ja hi jugava i el meu pare també ho havia fet. L'aposta del col·legi va ser molt forta”, recorda Solé, que forma part de l'anomenada generació d'or de la federació espanyola. Tot i que el jugador es va formar a l'altre Vallès (l'Occidental) els tentacles del Granollers, que arriben a tot Catalunya, no el van deixar escapar. Així, amb 14 anys va començar a entrenar-se i a jugar amb l'històric club català.

Coincidint amb la cita olímpica el club va disposar d'un equip amb alguns dels millors jugadors catalans de la història: Enric Masip, Ricardo Marín, Aleix Franch, Jaume Fort, Jaume Puig, etc. El 1992 i el 1993 l'equip va ser subcampió de lliga en un campionat amb clubs amb molt més potencial econòmic, com ara el FC Barcelona, l'Atlético de Madrid i el Teka de Cantàbria. Amb l'empenta olímpica encara a les espatlles, l'equip va ser campió de la copa EHF el 1995 i el 1996. “No vaig veure jugar la majoria d'aquells jugadors, però crec que les diverses generacions de jugadors que han sorgit després, com s'ha vist amb Joan Cañellas, Albert Rocas, David Davis, Antonio García i companyia, no tenen res a envejar-los”, afegeix el jove extrem vallesà. El salt al professionalisme d'un dels jugadors catalans més prometedors coincideix amb el pitjor moment econòmic de la història de l'Asobal i amb l'emigració constant dels millors jugadors del país a altres lligues. “El primer que he fet és assegurar-me, o intentar-ho, un futur professional després de l'handbol estudiant la carrera d'enginyeria industrial –també farà un màster–, perquè sóc conscient que la nostra trajectòria és de poc més de deu anys”, explica el jugador, que també és conscient que el seu futur podria ser en una lliga més poderosa econòmicament. “Les més fortes –afegeix– són la francesa i l'alemanya, però el meu primer objectiu és consolidar-me a l'Asobal i ajudar el Granollers a mantenir el nivell de la temporada passada; no marxaria per exemple a un club estranger només per diners, necessito formar-me com a jugador.”

Solé, considerat un dels millors extrems del món de la seva edat, admet que el seu paper en les diverses seleccions espanyoles ha estat més rellevant que al Granollers. “Amb els júniors hem estat campions d'Europa i subcampions del món; i amb els juvenils, subcampions d'Europa i del món. Em fa la sensació que és en aquests campionats on m'he començat a fer un nom.”