Robert Díez (Bar­ce­lona, 1988) és un dels molts joves cata­lans que han hagut d'emi­grar a l'estran­ger per for­jar-se un futur pro­fes­si­o­nal. Amb estu­dis de ciències ambi­en­tals, tre­ba­lla des de fa un any i mig en una petroquímica de Praga, però després de com­plir les seves vuit hores labo­rals encara ha tin­gut temps per entre­nar-se i acon­se­guir el sub­cam­pi­o­nat esta­tal de 400 m tan­ques, diu­menge pas­sat a Alco­ben­das. “Ahir vaig haver de tru­car a la feina i dema­nar permís per poder aga­far uns dies de vacan­ces, perquè la fede­ració espa­nyola m'ha con­vo­cat per al cam­pi­o­nat Ibe­ro­a­me­ricà, que es dis­puta el cap de set­mana a São Paulo. Serà la meva última opor­tu­ni­tat per acon­se­guir la mínima per a l'euro­peu de Zuric”, explica l'atleta vallesà, que amb un regis­tre de 50.37 es va que­dar a només 7 centèsimes de gua­nyar-se el bit­llet per al cam­pi­o­nat con­ti­nen­tal. La marca, a més, suposa un nou rècord català, que des del 14 d'agost de 1988 estava en poder de Jesús Ariño (50.51). “En prin­cipi, ni tan sols sabia que havia fet el rècord. De fet, quan es va fer l'ante­rior jo ni tan sols havia nas­cut”, explica l'atleta de l'Huracán Fent Camí Mis­lata.

Abo­cat al seu futur pro­fes­si­o­nal, Robert Díez tenia deci­dit dei­xar la com­pe­tició la tem­po­rada pas­sada, però al novem­bre va coin­ci­dir a les pis­tes de Praga amb Jin­drich Sima­nek, un jove entre­na­dor de 35 anys, exat­leta inter­na­ci­o­nal txec i espe­ci­a­lista en 400 m tan­ques. “Em va ani­mar a con­ti­nuar entre­nant-me i em va fer la pla­ni­fi­cació per a la pista coberta. No va ser fins a Set­mana Santa que ens vam posar a pre­pa­rar la pista a l'aire lliure i les tan­ques”, afe­geix.

La tra­jectòria de Robert Díez en l'atle­tisme és, si més, no sin­gu­lar. Va començar a les files del CA Sant Celoni –ales­ho­res vivia a Santa Maria de Palau­tor­dera– i, tot i que com­pe­tia en diver­ses moda­li­tats, també en els 400m tan­ques, va ser en el tri­ple salt en què va acon­se­guir els seus millors resul­tats. A més d'altres tro­ba­des inter­na­ci­o­nals, va ser con­vo­cat per al mun­dial juve­nil de Marràqueix el 2005. En aquesta com­pe­tició va coin­ci­dir amb la seva ger­mana bes­sona, Andrea, espe­ci­a­lista en 200 m i 400 m. “Ella és la bona, però ha tin­gut molts pro­ble­mes amb les lesi­ons”, diu Robert sem­pre que se li pre­gunta per la seva ger­mana.

Ins­tal·lat a Bar­ce­lona, l'atleta vallesà va com­pa­gi­nar momentània­ment les tan­ques, a les ordres d'Armand Álva­rez, i el tri­ple salt, però final­ment es va decan­tar pel fos­sar de salts horit­zon­tals. El 2009 va ser campió català en pista coberta amb 16,02m, i en el seu pal­marès també figu­ren un altre títol català de tri­ple a l'aire lliure (2010) i un de llar­gada (2011). Les lesi­ons al tur­mell, però, es van con­ver­tir en un autèntic mal­son. Va haver de pas­sar qua­tre vega­des per la sala d'ope­ra­ci­ons i, fas­ti­gue­jat, va deci­dir cen­trar-se en les pro­ves de velo­ci­tat, 100 m i 200 m. El 2012 va acon­se­guir els seus millors regis­tres en aques­tes cur­ses, amb 10.64 i 21.38 res­pec­ti­va­ment. El futur, però, li tenia reser­vada una altra sor­presa i ha sigut a Praga on s'ha retro­bat amb les cur­ses de tan­ques, just quan es plan­te­java la reti­rada. “Jo m'haig de gua­nyar la vida tre­ba­llant a Praga, però men­tre pugui con­ti­nuaré entre­nant-me”, asse­gura el recor­dista català, que amb els últims resul­tats haurà atiat l'espurna de la com­pe­tició. La pròxima cita, doncs, és dis­sabte a São Paulo, on es jugarà l'accés a la final de 400 m tan­ques del cam­pi­o­nat ibe­ro­a­me­ricà. El repte és el bit­llet per a l'euro­peu (50.30).