Michal Kwiatkowski no figurava entre els favorits a ser proclamat campió del món ahir a Ponferrada. Aquesta distinció la lluïen el vigent campió del món, el portuguès Rui Costa, i altres figures del pilot, com l'australià Simon Gerrans, el belga Greg Van Avermaet, el francès Tony Gallopin, el suís Fabian Cancellara, l'eslovac Peter Sagan o el català Joaquim Rodríguez i el seu company en la selecció espanyola Alejandro Valverde. Però el polonès en va tenir prou amb un atac inesperat en un tram de baixada en els últims set quilòmetres per sorprendre el pilot i pujar al graó més alt del podi amb tan sols 24 anys. L'any que ve, el ciclista de l'Omega Quick-Step tindrà l'honor de distingir-se en el gran grup amb el mallot irisat. La victòria també li serveix per fer un nou pas endavant en una carrera prometedora, completar una bona temporada en què va superar Alberto Contador en la Volta a l'Algarve i Sagan en la Strade Bianche, i oblidar l'actuació del Tour, en què aspirava a quedar entre els deu primers, i es va haver de conformar amb la 28a posició final.

El triomf de Kwiatkowski potser va sorprendre de portes enfora, però els seus companys de la selecció polonesa hi creien cegament i ho van demostrar portant el pes de la cursa en certs moments. Per exemple, van treballar fort per reduir l'avantatge del primer grup d'escapats del dia –Quintero (Colòmbia), Kvasina (Croàcia), Polivoda (Ucraïna) i Savickas (Lituània)– mentre altres combinats reservaven forces. De tota manera, va ser la feina dels italians la que va esfondrar les possibilitats dels aventurers quan es completava la desena de les catorze voltes previstes en un circuit de 18 quilòmetres amb dos ascensos no excessivament durs: la Confederación i el Mirador. El gran grup no va tardar a fragmentar-se una altra vegada i dotze corredors més van rodar escapats en ple joc tàctic dels equips, encara que l'alemany Tony Martin va provar si sonava la flauta i durant uns quilòmetres va liderar la cursa amb uns vint segons d'avantatge.

Però el mundial es va decidir en la darrera volta, que els últims aventurers (De Marchi, Gautier, Andersen i Kiryienka) van començar amb cinquanta segons d'avantatge. Just en aquest moment, els equips dels favorits van prendre posicions en el pilot i van intensificar el ritme per caçar el quartet capdavanter i per col·locar bé els seus líders.

Però mentre Espanya, Itàlia i Bèlgica havien agafat la responsabilitat de reduir la diferència dels escapats fins a una distància prudencial, Kwiatkowski va passar a l'acció en ple descens i amb l'asfalt moll per culpa de la pluja que va acompanyar els corredors pràcticament tota la jornada. No va tardar a connectar amb els escapats i tampoc a deixar-los enrere. Llavors, es van accelerar tots els moviments a darrere. L'encarregat de trencar el gel va ser el català Joaquim Rodríguez, en el darrer tímid i curt obstacle muntanyenc. En un primer instant, ningú no va poder respondre el seu atac, però Gerrans, Gilbert i Valverde van reaccionar a temps perquè no s'escapés i no van tardar a deixar-lo enrere mentre es llançaven a l'impossible missió d'atrapar el polonès. Els perseguidors es van disputar les medalles de consolació a l'esprint, en el que en unes altres circumstàncies –sense l'intromissió de Kwiatkowski– hauria estat el desenllaç previsible. Gerrans va ser el més ràpid i Valverde es va penjar la seva sisena medalla en un mundial (quatre de bronze i dues de plata).