El nom de David San­gui­netti diu ben poca cosa, excepte als seus fami­li­ars i amics o als lle­tra­fe­rits del ten­nis. Es tracta d'un italià que va per­dre con­tra Tommy Robredo l'any 1999 en el tro­feu Comte de Godó quan ocu­pava la posició 57a del rànquing mun­dial. Res espe­ci­al­ment remar­ca­ble si no fos perquè el par­tit va supo­sar la pri­mera victòria pro­fes­si­o­nal de l'olotí. En el segon par­tit, el català es va car­re­gar el rus Marat Safin, un ten­nista força més cone­gut. Els pri­mers con­tac­tes amb l'èxit en par­tits en què els com­panys de clas­ses i pro­fes­sors de l'ins­ti­tut ana­ven a ani­mar-lo, però, van ser efímers, volàtils. El jove Tommy Robredo no va ni tan sols repe­tir cap victòria pro­fes­si­o­nal ni aquell curs ni en el següent, en què va per­dre els dos par­tits que va jugar. L'any 2001, però, va viure el seu enlai­ra­ment natu­ral, irre­fre­na­ble, amb xifres ben res­pec­ta­bles: 37 tri­omfs en 57 par­tits. A poc a poc, es va fer un nom en el cir­cuit fins a arri­bar a situar-se en el cinquè lloc l'any 2006, el seu punt més àlgid, el súmmum de la seva car­rera. En quinze anys de pro­fes­si­o­nal, atre­sora 500 victòries, que aviat és dit. Va arro­do­nir la xifra dis­sabte pas­sat en el València Open 500 –tot just 500– en un duel prou com­pli­cat de semi­fi­nals con­tra el francès Jérémy Chardy en què va sem­blar tocat per la mateixa vareta dels déus que l'endemà li van negar el títol con­tra Andy Mur­ray en una final memo­ra­ble. Amb 32 anys, Robredo es va con­ver­tir en el setè juga­dor en actiu i en el 44è de la història que arriba al mig miler de tri­omfs. Al marge de la seva qua­li­tat inne­ga­ble, d'una dreta car­go­lada temi­ble i de la seva adap­ta­bi­li­tat a diver­ses superfícies amb pre­do­mi­nança lògica per la terra, la força de volun­tat que li va per­me­tre sobre­po­sar-se a un període fosc de lesi­ons i diagnòstics con­fu­sos durant el 2012 –471è de l'ATP–, és la clau que li ha obert de bat a bat la porta d'una madu­resa molt agraïda. En comp­tes d'enfon­sar-se en les immen­si­tats del rànquing, va per­se­ve­rar i ha com­ple­tat dues grans tem­po­ra­des que li han permès tor­nar al top 20.

Enguany serà difícil que sumi un nou títol al seu pal­marès si no dóna una gran cam­pa­nada en el Mas­ters 1.000 de París-Bercy que es juga aquesta set­mana. Els ten­nis­tes del cap­da­munt es juguen les últi­mes qua­tre pla­ces que encara fal­ten per assig­nar –Nadal és baixa– per clas­si­fi­car-se per jugar la copa Mas­ters de Lon­dres i serà com­pli­cat que hi hagi gran sor­pre­ses. Pre­ci­sa­ment, Robredo també va jugar la copa Mas­ters el 2006.

Les 500 victòries, al marge de la satis­facció per­so­nal de cadas­cuna i d'haver ingres­sat un botí més de 12 mili­ons de dòlars en pre­mis, la mei­tat dels quals, en el millor del casos aca­ben en altres but­xa­ques –Hisenda, viat­ges, tècnics i col·labo­ra­dors– li han permès gua­nyar 12 títols en 18 finals, un bon per­cen­tatge. Robredo s'ha endut un Mas­ters 1.000 –el 2006 a Ham­burg–, un ATP 500 i 10 ATP 250. Va per­dre dues finals d'ATP 500 i sis de 250. Enguany ha clau­di­cat en les tres finals que ha jugat, dues con­tra Mur­ray, en les quals ha des­a­pro­fi­tat 10 pilo­tes de par­tit –5 a Shenz­hen i 5 a València–, i una altra con­tra Pablo Cue­vas a Umag.