El nom de David Sanguinetti diu ben poca cosa, excepte als seus familiars i amics o als lletraferits del tennis. Es tracta d'un italià que va perdre contra Tommy Robredo l'any 1999 en el trofeu Comte de Godó quan ocupava la posició 57a del rànquing mundial. Res especialment remarcable si no fos perquè el partit va suposar la primera victòria professional de l'olotí. En el segon partit, el català es va carregar el rus Marat Safin, un tennista força més conegut. Els primers contactes amb l'èxit en partits en què els companys de classes i professors de l'institut anaven a animar-lo, però, van ser efímers, volàtils. El jove Tommy Robredo no va ni tan sols repetir cap victòria professional ni aquell curs ni en el següent, en què va perdre els dos partits que va jugar. L'any 2001, però, va viure el seu enlairament natural, irrefrenable, amb xifres ben respectables: 37 triomfs en 57 partits. A poc a poc, es va fer un nom en el circuit fins a arribar a situar-se en el cinquè lloc l'any 2006, el seu punt més àlgid, el súmmum de la seva carrera. En quinze anys de professional, atresora 500 victòries, que aviat és dit. Va arrodonir la xifra dissabte passat en el València Open 500 –tot just 500– en un duel prou complicat de semifinals contra el francès Jérémy Chardy en què va semblar tocat per la mateixa vareta dels déus que l'endemà li van negar el títol contra Andy Murray en una final memorable. Amb 32 anys, Robredo es va convertir en el setè jugador en actiu i en el 44è de la història que arriba al mig miler de triomfs. Al marge de la seva qualitat innegable, d'una dreta cargolada temible i de la seva adaptabilitat a diverses superfícies amb predominança lògica per la terra, la força de voluntat que li va permetre sobreposar-se a un període fosc de lesions i diagnòstics confusos durant el 2012 –471è de l'ATP–, és la clau que li ha obert de bat a bat la porta d'una maduresa molt agraïda. En comptes d'enfonsar-se en les immensitats del rànquing, va perseverar i ha completat dues grans temporades que li han permès tornar al top 20.

Enguany serà difícil que sumi un nou títol al seu palmarès si no dóna una gran campanada en el Masters 1.000 de París-Bercy que es juga aquesta setmana. Els tennistes del capdamunt es juguen les últimes quatre places que encara falten per assignar –Nadal és baixa– per classificar-se per jugar la copa Masters de Londres i serà complicat que hi hagi gran sorpreses. Precisament, Robredo també va jugar la copa Masters el 2006.

Les 500 victòries, al marge de la satisfacció personal de cadascuna i d'haver ingressat un botí més de 12 milions de dòlars en premis, la meitat dels quals, en el millor del casos acaben en altres butxaques –Hisenda, viatges, tècnics i col·laboradors– li han permès guanyar 12 títols en 18 finals, un bon percentatge. Robredo s'ha endut un Masters 1.000 –el 2006 a Hamburg–, un ATP 500 i 10 ATP 250. Va perdre dues finals d'ATP 500 i sis de 250. Enguany ha claudicat en les tres finals que ha jugat, dues contra Murray, en les quals ha desaprofitat 10 pilotes de partit –5 a Shenzhen i 5 a València–, i una altra contra Pablo Cuevas a Umag.