És un moment molt especial, perquè hi ha molt pocs jugadors que arribin a aquesta xifra. Vulguis o no, quan en tens 495 no hi penses, però quan vas a fer la 500 tothom t'ho diu, i és realment quan t'adones que són moltes, i sobretot que representen estar molts anys a un nivell molt alt. N'hi ha per estar content, i ara, a seguir endavant. I, per què no? M'agradaria anar a buscar un altre número rodó.

Penso que a la primera meitat de l'any no he estat bé, hem de ser realistes, però no era per falta de ganes. Ho intentava i les coses no funcionaven. Vam intentar arreglar-ho i en la segona meitat de l'any he jugat a un nivell espectacular. Em quedo amb això. Després de París tocarà descansar, sobretot passar temps a casa, amb la família, i els amics, i aprofitar perquè els desplaçaments constants, dormir un dia aquí i un altre allà, és el pitjor del tennis.

De finals com aquella, n'hi ha poques. En parlava amb el meu entrenador després del partit, anàvem 3-3 en el primer set i tant Murray com jo estàvem morts. Tots els punts van ser disputadíssims, anant tots dos d'una banda a l'altra. Va acabar el primer set i tots dos teníem ganes de seguir lluitant; a vegades quan hi ha sets tan intensos el que guanya abaixa el ritme, però no va ser així, cada punt el seguíem jugant al 100%. El fet d'acabar ell estirat a terra i jo recolzat a la xarxa era de no poder més. És molt difícil que això es repeteixi. Van dir que ha estat la millor final de València, i no és perquè la jugués jo. El nivell de joc, la intensitat que es va viure, no són fàcils de repetir.

Quan va acabar el partit no estava ni enfadat perquè no tenia ni forces. Les primeres hores són de frustració. Després, quan ho comences a assimilar, són d'admiració cap a tu mateix, quan t'adones del que has estat capaç de fer. I quan veus la repercussió a les xarxes socials, com parla la gent de tu, penses que realment has fet alguna cosa meravellosa, i que tant de bo ho poguessis fer cada setmana. Es va escapar el partit, però vaig guanyar moltíssmes coses, vaig aprendre, i vaig demostrar que encara hi sóc. Va ser una pena, perquè eren molts punts, perquè era guanyar un Open 500 a casa de Juan Carlos (Ferrero), potser haver acabat el 14 o 15 al rànquing. Però em quedo amb el fet que vaig aprendre i que toca seguir treballant.