Abans de la marxa republicana que diumenge passat va aplegar més d'un milió i mig de persones, que van recórrer els carrers del centre de París en defensa de la llibertat d'expressió i dels valors republicans, i que va significar un acte de condemna del brutal atac rebut per la revista satírica Charlie Hebdo, les dues darreres concentracions que més gent havien aplegat a la capital francesa havien estat la desfilada posterior a l'alliberament de París del jou nazi, l'agost de 1944, amb prop d'un milió de participants, i la celebració de la victòria francesa en el mundial de futbol de 1998, que va congregar gairebé un milió i mig de persones als Camps Elisis per festejar la victòria de Zidane i els seus en un mundial en què França havia exercit d'amfitriona.

El fet que la marxa en record dels morts en l'atac a Charlie Hebdo succeeixi la celebració de l'únic títol mundial francès de futbol com a concentració recent més massiva a la capital gal·la constitueix una enorme paradoxa, ja que, precisament, la publicació satírica va ser obertament contrària a la celebració del mundial a França. De fet, Charlie Hebdo era contrària a gairebé tot. Des de les seves pàgines, els seus enginyosos ninotaires han fuetejat les religions i els seus seguidors més acèrrims, des del gihadisme fins a l'Opus Dei, però fonamentalment han despullat la seva pròpia societat, aquella que els empara a través de la llibertat d'expressió. Presidents, primers ministres, intel·lectuals, polítics de tots els colors, esportistes d'elit... Tots, sense distinció, han estat víctimes de la necessària irreverència de la publicació.

Aquell mateix any 1998, en què gairebé un milió i mig de francesos van ocupar París per celebrar la victòria de la selecció tricolor en el seu mundial, Charlie Hebdo ja havia mostrat, poc abans de l'inici de la competició, la seva posició radicalment contrària al fet que França acollís una cita que la publicació va considerar un símbol “de la victòria a qualsevol preu, de l'esclafament del feble, de l'èxit obscè del vencedor, i d'aquest ultraliberalisme que mata el món”. Poc abans d'aquell mundial, Charlie Hebdo va publicar un número extra amb l'eloqüent títol “L'horror futbolístic”, que, ja en la vinyeta de la portada, obra de Wolinski, un dels dibuixants assassinats en l'atemptat del 7 de gener, considerava el mundial com un “suplici” (vegeu la il·lustració 1). Aquella publicació –amb dibuixos de Wolinski, de Charb, de Cabu, de Tignous i d'Honoré, tots ells dibuixants morts en l'atac contra la revista, però també amb textos de l'Oncle Bernard, l'economista satíric que va caure al costat dels seus companys de ploma– arribava a afirmar rotundament que “el futbol fa tornar idiota” i cridava a l'organització d'un boicot al mundial que no va arribar, però, a cristal·litzar.

En ocasió del mundial del 2010, la revista va repetir l'experiència i va publicar un nou número extra sota el títol “Ni Déu ni futbol” (una mostra inequívoca de la inspiració àcrata i llibertària de la publicació) que es reclamava com a “antimundial” i que tenia una portada il·lustrada per Charb (vegeu la il·lustració 2) així com també col·laboracions a l'interior de tots els dibuixants que van morir amb ell en l'atac gihadista de l'11è districte de París.

Charb, director de Charlie Hebdo en el moment de la seva mort, era un autor recurrent d'incisives portades que tot sovint fuetejaven amb duresa l'esport francès. Aquell mateix 2010, Charb ironitzava amb el futbol com a opi del poble en una portada que feia referència als quatre milions d'aturats que hi havia a França i que era il·lustrada amb un home que, abraçat a una pilota i amb el dit polze a la boca afirmava: “Tant se'ns en fot! Tenim un ninot de peluix” (vegeu la il·lustració 3). L'escassa simpatia que la selecció francesa despertava en Charb va quedar també palesa amb la prematura eliminació francesa en el mundial del 2010 produïda enmig d'una gran polèmica mediàtica. En aquella ocasió, Charb va decidir il·lustrar la portada de Charlie amb la imatge del seleccionador Raymond Domenech, considerat per molts el responsable de l'eliminació, i un gran “Gràcies!” (vegeu la il·lustració 4).

Si una idea, però, han treballat els humoristes de Charlie Hebdo en relació amb el futbol és la seva condició d'opi del poble que distreu la massa dels veritables problemes. Així ho recordava Cabu, també durant el mundial del 2010 –que va coincidir amb una profunda crisi de la zona euro–, quan en una portada preguntava “Cal salvar l'euro?” i ell mateix feia respondre un grup de seguidors gals que afirmaven “Tant se'ns en fot! Acomiadeu Domenech!” (vegeu la il·lustració 5).

Val a dir que, al marge de la seva funció opiàcia, el futbol d'elit francès ha proporcionat arguments de pes als humoristes per acarnissar-s'hi amb sarcasme. Tignous es referia en una portada de Charlie al debat sobre les quotes en el futbol caricaturitzant Ribéry i fent-lo exclamar: “Volem encara més putes!” (vegeu la il·lustració 6), una referència evident a la seva polèmica amb la menor Zahia, que el va arribar a portar a judici.

Però la sàtira dels ninotaires no s'acabava amb el futbol. El mateix Tour, tota una institució a França, va ser sovint caricaturitzat amb duresa pels dibuixants de Charlie. De raons no els en faltaven, el dopatge generalitzat va provocar que fossin centenars les vinyetes de Charlie que hi van fer referència. Val com a exemple la d'Honoré, un altre dels dibuixants assassinats, que recordava que hi havia una vegada que anar en bicicleta no implicava anar dopat (vegeu la il·lustració 7).

Vista la irreverència dels dibuixants de Charlie amb els esportistes d'elit, encara resulta més rellevant la solidaritat rebuda pel mitjà satíric des d'aquest àmbit. Esportistes i estadis de tota condició i origen van reivindicar, el cap de setmana posterior a l'atac, que ells també són Charlie. Val com a exemple la decisió del Lazio de lluir, el dia del derbi romà, al pit de la seva samarreta la consigna “Je suis Charlie”. Que fos precisament el Lazio, un club amb una afició identificada amb Mussolini i el feixisme italià, d'aquells que Charlie Hebdo havia criticat amb especial vehemència, qui fes aquest gest potser va fer remoure de la seva tomba algun dels irreverents ninotaires assassinats.

A petita escala, aquest és un gest que s'ha reproduït en molts àmbits. Molts d'aquells que no suportaven Charlie ara abracen el seu llegat. És el que ha portat Willem, un dels dibuixants de la revista que no va assistir a la fatídica reunió del consell de redacció, a afirmar amb rotunditat: “Tenim molts nous amics, com el Papa, la reina Isabel II i Putin. Em fa molta gràcia. Vomitem sobre aquells que, de sobte, diuen que són els nostres amics.” Més alt es pot dir, més clar, difícilment.

Com no podia ser d'una altra manera, el periodisme esportiu tampoc s'ha lliurat de la crítica ferotge. Com a exemple, una darrera portada de la publicació, obra de Cabu, coincidint amb els Jocs Olímpics de Londres, el 2012. Dos nedadors són a punt de llançar un periodista a la piscina sota la llegenda “Desfeu-nos dels periodistes esportius!” (vegeu la il·lustració 8). El partidisme, el xovinisme i el vedetisme eren alguns dels retrets que el sempre àcid Charlie feia als seus companys de l'àmbit esportiu. Tot i la crítica rebuda al llarg dels anys, una de les mostres de solidaritat més originals amb Charlie Hebdo ha vingut precisament del principal diari esportiu francès, L'Équipe, que en homenatge als ninotaires assassinats va decidir publicar, des de l'endemà dels atemptats (vegeu la il·lustració 9) i fins al dia després de la marxa republicana que va recórrer París, portades amb vinyetes a tota pàgina que constituïen un original homenatge a Charb, Wolinski, Cabu, Tignous i Honoré, uns ninotaires que, però, sovint els havien fustigat amb la seva peculiar irreverència.

Entre els gestos esportius de denúncia de l'atemptat de París n'hi ha, però, un de ben irreverent que van protagonitzar els aficionats del Bastia durant el minut de silenci en record de les víctimes que va precedir la disputa del seu partit contra el PSG. Els seguidors corsos van exhibir una pancarta que deia: “Qatar finança el PSG... i el terrorisme” (vegeu la il·lustració 10). Un text d'allò més polèmic, com ho van ser sempre les necessàries i irreverents vinyetes dels mestres de Charlie Hebdo. En pau descansin!