La situació actual ens ha fet convocar el segon congrés de manera ràpida, precipitada. La idea és tenir un debat d'idees amb el sector perquè el govern que surti del 27-S tingui una
guia de què necessita l'esport per al futur. Que l'esport hagi parlat i que estiguem preparats per tirar endavant un projecte de país. El debat ha estat molt positiu i agraeixo la seriositat i el rigor dels participants. Sortiran conclusions molt interessants i importants per donar viabilitat al futur del nostre esport.

Encara s'estan recollint conclusions. Però s'han treballat cinc comissions, en tres mesos hi ha hagut més de 50 reunions amb més de 500 especialistes. Resumint: hi ha moltes idees i moltes coses a fer; són impossibles de fer perquè no tenim recursos; i necessitem totes les eines per realitzar el que l'esport demana. La conclusió va per aquí.

Per tornar a refermar que sense eines, com altres sectors, l'esport també anirà a menys.

En molts sentits. Però la gent de l'esport és molt conscient dels problemes d'aquests anys i entén que abans es cobreixin beques menjador o temes de salut. Però ens n'hem sortit, amb menys recursos públics i privats hem pogut fer la feina, els resultats esportius hi són i l'índex d'activitat física, molt important, s'ha mantingut força bé.

En totes les comissions hi havia gent de tots els àmbits. És molt important haver-los situat en una mateixa taula. El món del negoci sap que si en els clubs hi ha més nens fent esport hi haurà més mercat per vendre els seus productes. Tot va vinculat. És una cadena. Han estat tres mesos molt intensos, molt enriquidors. Ha valgut la pena.

No. La part legislativa i administrativa s'ha de continuar executant. Al final, l'únic que pot garantir l'interès públic de l'esport, que pugui arribar a tots els ciutadans, és l'administració. Una altra cosa és que totes les polítiques s'han de concertar amb el sector, que és qui les ha d'executar. Avui dia ja és molt així. Però també ens interessa que el sector s'organitzi, que sigui més fort. I que les patronals de l'esport estiguin unides, treballin per un objectiu comú i vetllin pel benestar de les entitats. Això ha sortit en el congrés i hi estem totalment d'acord. Amb un sector fort i organitzat, tots hi sortirem guanyant.

La UFEC és un agent, com el sector sense ànim de lucre i el que sí que en té. La proposta d'organitzar el sector sense ànim de lucre ve de la UFEC [unió de federacions] i la UCEC [unió de consells esportius]. Si hi ha un consens ampli dels que ho han de regular, nosaltres estem d'acord a incloure aquesta figura en la llei de l'esport. Però la proposta l'ha d'acceptar el sector. Amb consens ampli, ho veiem bé i entendríem lògic legalitzar aquesta figura de les entitats sense ànim de lucre del sector de l'esport federat i escolar que s'uneixen per tenir millor organització i vetllar millor pels interessos. Seria la Unió d'Esports de Catalunya.

Sí, però volem que l'esport sigui una pota fonamental en la Catalunya del futur? Creiem que l'esport, a part de ser vir per fer conèixer Catalunya al món a través dels nostres grans esportistes, ha de ser un vessant importantíssim en la formació dels nostres joves? Hem de fer com amb l'anglès i posar una hora diària d'activitat física a les escoles? Hem de fer el mínim que diu l'OMS? Hem d'inculcar la cultura de l'esport des de ben petits perquè sigui un hàbit? Volem ser un país de referència? Totes les respostes sortiran a les conclusions i crec que seran molt encertades. Des del sector demanem al proper govern que l'esport sigui una de les àrees importants i que estigui present en tots els àmbits. El tema és si creiem que l'esport ens pot ajudar a ser un país millor o si ho veiem com ara, que l'esport és una àrea important, però no de les més importants.

Això és el que plantegem. Jo sóc govern, i hem fet el congrés perquè el sector parli. Si jo, com a govern, he de defensar determinades coses, tenir el sector al darrere és una garantia.

Tot el contrari. Hi ha hagut una implicació brutal. La gent ha parlat del futur obertament, tant si agafem un camí com un altre. S'ha parlat de què vol ser l'esport català, sense condicionar-ho a un estat propi, perquè el que hagi de venir no depèn només de l'esport. Són grans idees perquè l'esport sigui una eina imprescindible en la millora del país.

Una gran part sí i una gran part no. Però l'esport veu que necessita oxigen, necessita eines, i tal com estem avui no tenim ni oxigen ni eines. En això hi coincidim tots. Tenim les inspeccions de la Seguretat Social, la llicència única, no tenim recursos ni eines fiscals per millorar els recursos... És una evidència que tenir-ne seria un pas endavant.

Doncs és molt alta. Dinamarca en gasta 40 i és un model que molts invoquen. La nostra despesa en esport dobla o triplica la de la segona comunitat autònoma de l'Estat. Tot i això, volem fer un pas endavant. Però són xifres importants. L'alt rendiment català no el té ningú més al món, i això ho treballem amb recursos propis. Que a les seleccions espanyoles hi hagi un 40% de catalans no és casualitat, sinó fruit d'un treball.