NÚRIA PICAS
CORREDORA DE MUNTANYA
“Els metges em van dir que no tornaria a córrer més”
“Acabar cada capítol era millor que guanyar una ultra; escriure em serveix per reflexionar, i en aquest llibre m'he despullat”
“Córrer era la meva vida i la meva passió, i de sobte es va acabar”
Núria Picas acaba de treure el llibre Córrer per ser lliure, en què no només relata la seva carrera com a professional de la muntanya, sinó també aspectes personals de la seva vida que han tingut conseqüència en la seva carrera. Tot just es recupera del cop que va suposar la retirada, el cap de setmana passat, de l'Ultra Trail del Mont Blanc, en què era la favorita a la victòria.
Què va va passar a Chamonix?
El cos va dir que no era el dia. Tothom n'esperava molt, de mi. Quan vaig començar a córrer ja vaig veure que no em venia de gust, que no corria per mi. Ja feia uns dies que estava inquieta i incòmoda. Està sent una temporada molt dura i atapeïda: l'expedició a l'Himàlaia, el llibre, la família, els entrenaments... I vaig petar al km 8. No m'hi veia amb cor. Vaig notar una opressió i em vaig quedar buida. I això que vaig lluitar. Vaig aguantar fins al km 42, però allà vaig veure que el que estava fent no tenia sentit. Em va saber molt greu per la gent que em va venir a animar, però no podia més.
Aquest any tampoc no ha pogut complir el somni de pujar un vuitmil com el Makalu.
Ha estat tot molt inversemblant i estrany. Al Makalu, amb Ferran Latorre, fèiem el que tocava i ens trobàvem bé, però de sobte hi va haver el terratrèmol que va deixar deu mil morts al Nepal. En aquell moment no vam saber l'abast de la tragèdia. Quan hi va haver rèpliques ja ens vam preocupar només de marxar.
Sempre li quedarà l'Ultra Pirineu, que ha guanyat els últims quatre cops i és la ‘seva' cursa.
Ja es veurà si la corro, encara m'haig de decidir. Han passat moltes coses i ara mateix no estic per córrer. A més, aquell dia [19 de setembre] també hi ha l'acte central de Junts pel Sí.
Estem en un moment determinant per a Catalunya, i jo sempre he estat molt compromesa amb el país. Els esportistes ens hem d'involucrar més, trobo a faltar empenta.
Estem en un moment determinant per a Catalunya, i jo sempre he estat molt compromesa amb el país. Els esportistes ens hem d'involucrar més, trobo a faltar empenta.
A vostè li ha portat problemes, aquest compromís.
He deixat de guanyar patrocinadors. Quan havíem de fer la portada del llibre vam rumiar molt què posar-hi. Amb una foto sense la senyera potser en vendríem molts a Espanya [la intenció és fer-ne una traducció al castellà], però quan vaig veure aquesta foto dels Sky Games a l'Alta Ribagorça [on va ser campiona del món] vaig pensar que seria la portada del meu llibre si algun dia n'escrivia algun.
D'on va sorgir la motivació per escriure'l?
Havia tingut diverses ofertes d'editorials i fins i tot n'havíem fet un esbós amb Carles Porta. Però el llibre el volia escriure jo. I m'ha anat molt bé com a teràpia. Acabava un capítol i era millor que guanyar una ultra. Ja tinc ganes d'escriure'n un altre. M'agrada escriure. Ho faig i em serveix per reflexionar. Aquí m'he despullat. És com dir: “Aquí teniu la meva història.”
El llibre sembla escrit expressament per deixar enrere un episodi traumàtic que va tenir quan començava a córrer.
Em vaig trencar l'astràgal del peu esquerre en un accident a Montserrat, el 2000, i els metges em van dir que probablement no tornaria a córrer. Allò era la meva vida, la meva passió, i de sobte es va acabar. Vaig estar deu anys sense córrer.
Ha pensat gaires cops què hauria passat, sense aquella lesió?
Probablement no seria on sóc ara. Aquella època era la dels raids d'aventura. Eren proves molt dures i potser m'hauria cremat i el meu cos estaria més deteriorat. Potser no hauria arribat als trenta anys amb aquesta força que encara desprenc.
El fet de poder tornar a córrer el 2010, sense tant dolor al peu, ha fet que la vida em regalés una segona oportunitat. I l'he agafada amb força.
El fet de poder tornar a córrer el 2010, sense tant dolor al peu, ha fet que la vida em regalés una segona oportunitat. I l'he agafada amb força.
I, de sobte, el 2011 disputa l'Ultra Pirineu [llavors Cavalls del Vent] i guanya.
El 2010 ja havia disputat amb la selecció catalana i havia guanyat una prova de la copa del món a Malàisia. Però on realment vaig fer el gran pas va ser a Cavalls del Vent 2011, la meva primera ultra. No hi anava amb cap pretensió i va ser l'esclat de la meva trajectòria. Vaig veure que la llarga distància em provava i ja vaig enfocar el 2012 cap a aquesta disciplina.
En el llibre explica que, abans de ser bomber, també va fer de mossa d'esquadra.
Volia fer la carrera més curta que em garantís el futur més fàcil per tenir temps lliure per escalar i córrer per la muntanya. Amb nou mesos d'escola et garanties un sou digne i temps lliure. Vaig passar les oposicions i amb 21 anys vaig entrar al grup de muntanya. Vaig participar en el rescat de les víctimes de la tragèdia del Balandrau, que va ser molt dur. Però després em vaig tancar a la comissaria de Manresa, i jo necessito aire lliure. Llavors vaig reprendre el somni de ser bombera. Va ser una oposició molt més dura. El primer cop vaig aprovar, però no vaig entrar per punts, i la segona, el 2005, vaig ser tercera de dos mil opositors.
En el llibre també parla molt del patiment durant les curses. Com el gestiona?
Després de sis o set hores, quan tot el cos et fa mal, has de continuar avançant. El mal és normal que hi sigui, perquè estàs fent un exercici físic excepcional. En aquest punt la ment comença a treballar. Si no hi ha res greu, som capaços de tot. La ment és el motor de l'èxit. Et fa continuar. Al final el dolor disminuirà i vindrà una cosa millor, que és assaborir el fet d'haver arribat o d'haver guanyat.
En els moments durs Kilian
Jornet diu que pensa que el persegueixen uns indis per continuar. I vostè, en què pensa?
Jornet diu que pensa que el persegueixen uns indis per continuar. I vostè, en què pensa?
Jo segmento la cursa i em marco petites metes i incentius. No penso que a davant hi tinc 170 quilòmetres. Algun cop he pensat que sóc a l'època medieval i que he de portar una carta al rei de manera urgent. Et muntes pel·lícules. Si les expliqués la gent es pensaria que no hi sóc tota.
Té pensat tornar a l'Himàlaia?
Farem una expedició la tardor del 2016 amb Mireia Miró i l'alpinista italiana Tamara Lunger. L'hem d'acabar de perfilar, però volem fer tres cims de tres cotes diferents.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.