No va ser un projecte pensat. Tornava del Nepal, feia un temps excel·lent i hi havia bones condicions. L'havia escalat feia uns dies amb Kilian Jornet. Li havia dit que li trucaria si hi havia bones condicions. Ho vaig fer, i al cap de tres dies ja estàvem al peu de la paret. Vam trigar deu hores a pujar i baixar des de Grindelwald, combinant l'escalada amb la cursa a peu [10h02:01]. Després encara vaig fer una altra ascensió amb Nicolas Hojac. Va ser en equip i ràpida [3h46]. Vaig pensar que podia tornar a provar com de ràpid podia ser en solitari, no era que anés expressament a trencar el rècord [fet el 2011 per Dani Arnold en 2h28], simplement va passar.

Sempre ho he defensat. Tard o d'hora passarà. Va ser interessant escalar amb Kilian, perquè em vaig adonar d'una cosa. Ell corrent té una resistència increïble que jo no tindré mai. Vam trigar 5h35 a escalar l'Eiger amb ell. Kilian és un escalador correcte, però no un gran escalador. Després hi vaig tornar amb Nicolas, que té un perfil d'escalador i no té gaire bona forma física per a l'activitat de pura resistència. Amb ell vam trigar 3h46. Em vaig adonar que l'habilitat tècnica encara és més important, tot i que combinant-ho amb la resistència de Kilian qui sap què pot passar.

Ja sóc massa vell per això. Però el que m'importa d'aquesta qüestió no són tant els rècords com la progressió.

I tant, tots dos hem pogut aprendre l'un de l'altre. Jo vinc de l'escalada, i ell, de les curses. Jo sé que puc millorar molt com a escalador si també milloro la meva resistència. I ell pot millorar en l'escalada. És una combinació estimulant, i Kilian és un referent inspirador.

N'estic convençut al cent per cent. Ser ràpid et dóna més oportunitats per escalar parets més difícils. Això és una de les claus del futur de l'alpinisme si volem escalar vies més dures. En molts sectors de l'alpinisme fan el mateix que fa 30 anys. No hi ha progressió, especialment a l'Himàlaia, i crec que amb la velocitat sí que n'hi haurà.

Va ser simplement una activitat per disfrutar de l'escalada, per pur plaer. Els amics em feien l'assistència. Vam passar dos mesos junts, cada dia escalant. Va ser molt divertit i interessant, perquè tens una altra visió de les distàncies.

No dic mai que una escalada és millor que una altra, però sí que puc dir que a l'Annapurna vaig anar massa lluny prenent riscos. Per descomptat que estic molt content d'haver acabat la ruta, però per altra banda crec que vaig superar un llindar. Cal ser molt prudent. Sempre vols fer coses més dures i més ràpides, però si assumeixes massa riscos corres el perill de morir. Després de l'Annapurna vaig veure que no podia continuar en aquella direcció, que no podia fer una altra activitat com aquella, assumint els mateixos riscos. Vaig creuar el límit, i sóc l'única persona que ho sap. Per aquest motiu tinc una barreja de sentiments sobre aquella ascensió. No significa que no pugui tornar a fer escalades en solitari i en el mateix estil, però no puc creuar el límit com a l'Annapurna.

Per descomptat. I no només a la muntanya. És la pitjor experiència de la meva vida. Em va obrir els ulls i em vaig adonar de com poden ser les persones, capaces de matar per diners.

Això m'ho guardo per a mi, però sí que puc dir que em va fer perdre la confiança en les persones. Òbviament, no tothom és així, i tots els xerpes tampoc. Però aquell situació no va ser tan increïble que passés si mires el que ha passat els últims anys entre els xerpes. Hi ha una màfia per culpa dels diners.

El meu objectiu no és escalar rutes normals, però a vegades necessites passar-hi en els descensos o per aclimatar. Però tindré més precaució a partir d'ara.

El seu projecte està molt bé, però jo no ho provaré. En aquest terreny seria impossible batre'l. El que m'agrada és que és un projecte innovador, no pel temps que pugui fer, sinó per la manera d'afrontar-lo.