Què és el primer que pregunten uns pares al seu fill si no l'han anat a veure al partit? “Heu guanyat?” Ningú no pregunta: “Us ho heu passat bé?” L'exfutbolista Joan Golobart va plantejar aquesta situació per anar al moll de l'os de la taula rodona Esport, pares i fills: èxit o fracàs, que el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya va celebrar dijous a la universitat Abat Oliba. “L'avaluació de l'esport la basem en els resultats i no en les sensacions”, va reblar. I aquí rau el problema. El 85% dels pares de nens que destaquen en l'esport en edat escolar pensen que el seu fill arribarà a l'elit. I és mentida, va assegurar un altre dels ponents, Jaume Alguersuari, autor d'un llibre estretament lligat al tema en qüestió: Tu hijo puede ser un crack (Planeta, 2012). Un títol que diu una cosa per una altra, perquè, en realitat, “el fracàs està gairebé assegurat”. Les xifres ho corroboren: només un de cada 16.000 nens esportistes arribarà a ser professional. “Però tothom pensa que el seu fill és Sergi Bruguera o Sito Pons”, va alertar Alguersuari, dirigint la mirada a aquests campions del tennis i el motociclisme, asseguts al seu costat. El pes de les expectatives dels pares és una pressió que, primer, fa que els nanos es cremin i, de retruc, que un 40% abandonin la pràctica esportiva abans dels quinze anys. I el que interessa és que el nen segueixi fent esport. En nom d'aquesta voluntat, la taula rodona va reivindicar la figura del psicòleg esportiu.

“Els pares només han d'estar al costat i escoltar”, va exposar l'exwaterpolista i director de la UFEC Jordi Sans. Tanmateix, Bruguera i Pons són dues excepcions que confirmen la regla. El dos cops guanyador a Roland Garros és fill del seu entrenador. “A mi em va anar molt bé, perquè el meu pare ja havia estat entrenador i sabia el que feia, però és millor que el pare no vulgui fer d'entrenador”, va asseverar. “Però jo no em puc quedar a casa!”, va replicar el bicampió dels 250cc, que a Moto 2 ha estat el patró del seu fill Axel i ara ho és de l'Edgar. “Jo els he intentat treure pressió, perquè ja la tenien ells. L'única condició era compaginar-ho amb els estudis.” Aquests són dos casos tan excepcionals com la dimensió dels seus protagonistes, però a un 82% dels nens els preocupa decebre els pares. “L'esport ha de ser una oportunitat per a la unió familiar”, va insistir Jaume Alguersuari, pare de l'expilot de F-1 del mateix nom. Golobart va cloure amb una altra pregunta retòrica: “L'èxit, què és? Ser esportista tota la vida o campió del món en un moment donat?” El gros de la canalla esportista és “la benzina” perquè uns quants –segons Alguersuari, “un 0,00%”– arribin a l'elit. Cal, doncs, aparcar l'obsessió paterna i deixar que el nen gaudeixi de l'esport. El veritable èxit és la salut esportiva del noi i l'estreta relació familiar que en sorgeix.