Content i satisfet. M'hauria agradat córrer una mica més ràpid, les cames podien, però en una marató t'has d'adaptar a les circumstàncies de la cursa. Al final vaig treure el màxim rendiment: assegurar-me la victòria en el campionat d'Espanya i amb un temps inferior a 2h13.00.

La veritat és que no. Un minut abans del tret de sortida vaig tancar els ulls i em vaig dir: “Per favor, que no sigui l'última.” El pensament havia de ser positiu. Durant 20 i escaig quilòmetres vaig estar molt tranquil, era el primer espanyol i no hi havia cap problema. Però, quan el Jesús España em va atrapar, les pors i els fantasmes van aparèixer pels dubtes d'haver-me equivocat d'estratègia. Fins que no em vaig desempallegar d'ell i vaig assegurar la distància van ser moments tensos. Als esportistes ens agraden, però hi havia un passaport per als Jocs pel mig.

Ell era un debutant i pressuposava que arribaria un punt en què tindria algun dubte. Les sensacions en marató et poden jugar males passades, perquè esgotes la benzina i has de recórrer als greixos amb una sensació totalment nova. Sabia que tenia una bala a la recambra i la vaig aprofitar. Vaig ser dolentot perquè vaig atacar en el pitjor moment. En el quilòmetre 35 i en la part més tècnica del circuit. Un atac allà ben fet sabia que podia fer mal.

El més important és que vaig demostrar que era competitiu. Dir que amb 37 anys encara estic per córrer més ràpid és el més important. Amb vista als Jocs m'és bastant indiferent. Suposo que les condicions climatològiques seran bastant extremes per la calor i la humitat i, per tant, el ritme no serà gaire alt, sinó que ens haurem d'adaptar a les condicions que hi hagi.

Primer m'he de recuperar de l'esforç de diumenge durant unes tres setmanes, que és el que ens permet tenir la classificació assegurada a hores d'ara. A principis de juliol competiré en el campionat d'Europa de mitja marató, que serà un dels objectius de l'estiu juntament amb els Jocs.

No ho sé. Mai he marxat enlloc. Sempre m'he entrenat a Barcelona, al costat de la família. No crec que variï. Aquí ja tenim un clima calorós i humit que ens adapta a les condicions, tot i que també ens desgasta. A l'estiu s'hauran de mesurar molt els esforços perquè no ens passi factura com ens ha passat altres anys.

El sistema d'entrenament serà semblant al que he anat fent, amb petites variacions pel campionat d'Europa de mitja marató. El que més em preocupa són els avituallaments en competició. En els entrenaments no tinc cap problema. En cursa, no sé si pels petits nervis, no em senten bé. A Sevilla vaig beure bastant i en força punts, però no prou, i vaig arribar bastant deshidratat a meta, i al control antidopatge hi havia traces de sang, que denota una deshidratació bastant gran. M'ho hauré de fer mirar.

La veritat és que no. No volia mirar res fins que no em classifiqués. La consigna era anar pas a pas. Només sé que seran 42,195 metres i que serà duríssim per les condicions climàtiques. Ara mateix no m'estressa.

Sincerament, no en tinc cap. Millorar la meva classificació seria ideal. Penso a disfrutar de la marató, si es pot disfrutar, perquè el final acaba sent bastant agònic, ja que serà el meu comiat professional. És meravellós retirar-me en la prova més emblemàtica dels Jocs.

Parlo de nivell professional, de la dedicació completa. La necessitat de medalles i buscar marques. Aquesta és una part del córrer, però després hi ha un altre vessant més popular. Continuaré entrenant-me perquè m'agrada i lligat a l'atletisme, però sense la pressió d'haver de guanyar-me la classificació per un campionat o una medalla. Si em ve de gust preparar una marató perquè en tinc ganes i faig 2h20 no passa res.

Ha estat marcat per l'operació de calcaneoplàstia de finals del 2013. Si no hagués existit l'operació no hauria arribat als Jocs. M'hauria permès competir el 2014 i, probablement, hi hauria arribat més cardat. Va permetre que el cos es regenerés i m'ha donat un any i mig més de carrera esportiva. L'últim any, arran de la decepció del campionat del món de Pequín, he canviat una mica el pla d'entrenament i la filosofia, i al final m'he adaptat a les meves condicions físiques. Tinc 37 anys i no tinc tot el temps del món per entrenar-me i descansar. La família em resta temps. És una part de la vida fantàstica, com per exemple tenir dues filles, però des del punt de vista professional et resta temps de dedicació. La vida canvia i ens hi hem d'adaptar.

Els primers Jocs me'ls vaig trobar. Havia accedit a l'elit el 2003 i van venir de cop. La pròpia competició em va quedar gran. Tenia 25 anys i no havia estat gairebé mai internacional. Em faltava bagatge. Després, l'any olímpic es va convertir en un objectiu primordial. El 2008 i el 2012 em vaig plantejar grans objectius. A Pequín, amb els 10.000 arribava molt bé i vaig obtenir la 24a posició, que està molt bé perquè estem parlant de grans competicions. A Londres, m'hi vaig plantar en el millor moment de la meva carrera esportiva, havia fet 2h10 en marató, havia guanyat Makau a la mitja de Granollers i havia fet marques molt bones en qualsevol prova. Estava en un núvol i esperava molt més. Però l'atletisme és cruel i el mal dia de l'any va ser en els Jocs. Potser vaig arribar una mica cansat de competir tan bé. Aquest cicle olímpic també m'ha vingut una mica de nou, perquè fins l'any passat no m'ho havia plantejat.