Va resultar estranya l'arribada de la Volta d'ahir a Olot. A la meta no hi havia en Josep Maria Carrera, xerrant amb un i amb l'altre, o donant un cop de mà als organitzadors. En Josep ens va deixar la setmana passada i el ciclisme olotí ha quedat –perdoneu-me el tòpic– orfe. En Josep, amb aquell xandall vermell de can Noel del seu Club Ciclista Olot Infantil, formava part del paisatge de les curses, però també de les reunions per preparar una competició o per convèncer les mares que deixessin córrer el nen o la nena. A en Josep el vaig conèixer fa molts anys, com a barber. Igual que el meu pare, era de Tarragona. Havia arribat a Olot per fer el soldat, s'hi va establir i s'hi va casar. En Josep em tallava els cabells a la perruqueria que tenia a la plaça dels Gegants, posteriorment traslladada davant de les Monges. Mentre feia anar les tisores no parava de parlar de les curses que havia corregut d'aficionat, dels famosos que coneixia, dels pendents d'una o una altra collada, d'un esprint del Giro que havia llegit al Mundo Deportivo, de les proeses del seu admirat Mauri... En aquella barberia es va reclutar molta gent com jo per a la causa del ciclisme. M'agradaria que el cel d'en Carrera fos un lloc des d'on es veiessin els finals d'etapa i que de la d'ahir no se n'hagués perdut ni un detall.