Prou desconegut i minoritari. Però potser menys a partir d'ara... És l'handbol platja, un esport que ha donat l'oportunitat a les catalanes Sílvia Lladró i Ivet Musons de ser ni més ni menys que campiones del món el 17 de juliol passat. Nascudes a Barcelona i formades a l'Esportiu Castelldefels Handbol, va ser fa uns dies a Hongria quan van tocar el cel amb la selecció espanyola, després de vèncer en la final el Brasil per 2-1 en el shoot-out (semblant als penals). Un primer títol mundial per al combinat espanyol en un esport que just ara fa 25 anys va arribar a les nostres platges. “Ha estat increïble. Ara començo a ser una mica conscient. Hem rebut moltes felicitacions. No sé si ha estat una sorpresa, però m'emociona. La medalla me la miro de tant en tant, per veure si és de veritat. La gent em diu: ets campiona del món per dos anys!”, explica Lladró, portera i segona jugadora més veterana de l'equip.

“Ha tingut més repercussió del que ens pensàvem. No ens ho esperàvem. Vam rebre molts missatges. Les xarxes socials han bullit. M'ha felicitat gent de la infància, del poble... Ha estat una experiència molt bonica. Un cop a semifinals vam decidir que, passés el que passés, ens havíem d'emportar una medalla. Em quedo amb la darrera xerrada abans de la final i amb el que va dir la segona entrenadora, Noelia Fornell: ningú es recorda dels segons. Guanyarem 2-1 en el shoot-out. I així va ser”, recorda encara emocionada la jove Musons, especialista i heroïna de la final en marcar en el shoot-out el gol de la victòria: “Em va tocar el darrer llançament. La veritat és que estava molt nerviosa. Vaig mirar l'entrenador i no vaig arriscar amb cap gir [val dos punts]. Amb un punt ja érem campiones. Va ser molt emocionant. No m'ho creia. Estava en estat de xoc”, rememora Musons, que juga fa tres anys amb l'Elx a divisió d'honor.

El pas de pista a la platja va ser fàcil i natural per a aquestes dues guerreres de la sorra. Amb 22 i 18 anys ja van alternar el parquet amb les platges. “Les companyes m'hi van animar. Abans era més lúdic. Ara és més seriós. Mai m'ho havia pres tan seriosament com aquest any. És un esport atractiu i dinàmic. De mica en mica m'hi he anat enganxant. Animo la gent que el segueixi. És espectacular. Hi ha girs, flies... A més, m'agrada molt l'ambient, festiu i positiu. Hi ha molta germanor amb les rivals”, diu la portera, que ha jugat a l'hivern moltes temporades a Castelldefels, a divisió d'honor i plata. “Una amiga m'ho va proposar. Em va dir que ho faria molt bé. M'agrada el bon ambient que hi ha, l'ambient que es respira en un torneig, l'espectacle que pots oferir... Tot és ràpid, amb molts canvis i en partits curts”, assegura la golejadora de Sant Quirze del Vallès, que ha disputat el seu tercer campionat internacional amb Espanya. En canvi, per a Lladró va ser el debut. “Millor impossible. Feia broma: jo sóc el talismà”, afirma Lladró. Les dues han lluït medalla el cap de setmana passat en el multitudinari torneig de Castelldefels, on s'han donat cita 80 equips.

A pocs dies de Rio, la ment i el cor de les dues medallistes ja viatgen lluny. “És una llàstima que no sigui esport olímpic. Em consta que s'està treballant perquè ho sigui”, diuen. Totes dues hi creuen. I disfruten amb un esport “minoritari, però que gràcies a aquest or s'ha donat a conèixer”.