Jesús Ángel García Bragado
ATLETA DE 50 KM MARXA
“Els setens Jocs són una fita increïble”
El marxador competirà demà a Rio en la seva setena cita olímpica, una xifra sense precedents en l'esport espanyol i en l'atletisme mundial
L'atleta del CA Laietània aspira a acabar entre els deu primers i no renuncia a un diploma olímpic
Durant la meva carrera, he tingut
la sort d'haver trobat grans especialistes mèdics quan he tingut lesions greus
la sort d'haver trobat grans especialistes mèdics quan he tingut lesions greus
El millor record? Els Jocs de Barcelona, perquè eren els primers i els de casa, i els de Pequín, pels resultats
Només és un desig, però el mundial
de Doha 2019 a la península aràbiga
és una competició molt exòtica
de Doha 2019 a la península aràbiga
és una competició molt exòtica
Jesús Ángel García Bragado (Madrid, 1969) va aterrar la setmana passada a Rio de Janeiro, on va ser rebut com un heroi, com correspon a un autèntica llegenda olímpica. El marxador madrileny, establert des de fa dues dècades a Catalunya, certificarà la seva setena participació en uns Jocs, una fita sense precedents en l'atletisme masculí. Entre les dones, l'únic precedent és el de la velocista caribenya Merlene Ottey (1960), que també va competir en set cites olímpiques entre les seleccions de Jamaica i Eslovènia, el seu país d'adopció. Una lesió als isquiotibials durant la copa del món de Roma, al maig, ha llastat els entrenaments de l'atleta del CA Laietània, que no ha pogut preparar el seu comiat olímpic en les millors condicions. Amb tot, Chuso, que va ser desè en els Jocs de Barcelona 1992, aspira a ocupar una plaça entre els deu primers i tornar a exhibir la seva capacitat per llegir les curses i aplicar la seva estratègia preferida, avançar els seus rivals quan s'albira el final dels 50 quilòmetres i les forces comencen a flaquejar. La prova és demà a partir de la 1 del migdia.
Va ocupar el desè lloc en els Jocs de Barcelona. Seria una bona posició per tancar el cercle olímpic 24 anys després?
I tant. Amb 46 anys, ara mateix poder acabar el desè o, fins i tot, una mica més a prop dels diplomes estaria molt bé. A més, s'ha de tenir en compte els problemes físics que arrossego durant tot el curs. Ara entenc com n'és, de difícil, haver arribat a la xifra de set Jocs Olímpics. Que el cos respongui durant tants anys al màxim nivell és complicat.
Ha canviat molt la marxa durant aquest temps?
Sí, és clar. La participació de països, per exemple. N'hi ha que abans no tenien representació, com la federació xinesa, i que ara tenen moltes possibilitats d'aconseguir medalles. També estem veient tot el que està passant amb els marxadors russos. Abans la lluita contra el dopatge era una qüestió molt més informal. Ara és molt més seriosa. Han canviat moltes coses, igual que ha canviat el món en els últims 25 anys. De fet, és la primera vegada que s'organitzen uns Jocs a l'Amèrica del Sud.
Va dir que havia arribat als Jocs de Londres amb el cos caducat, però la veritat és que en l'últim cicle olímpic els resultats han estat prou positius, amb un dotzè i un novè lloc en els mundials de Moscou i de Pequín, i un vuitè en l'europeu de Zuric.
El 2012 vaig arribar a Londres amb 42 anys. Feia un parell de temporades que havia disputat l'europeu de Barcelona, en què vaig acabar cinquè i encara tenia esperances de tornar a estar entre els primers i millorar el quart lloc dels Jocs de Pequín. Em vaig entrenar excessivament i, lògicament, el cos ja no era el mateix amb 40 anys. Un dia al gimnàs, i després d'un gran esforç, ja vaig tenir un avís amb una punxada a l'esquena, un dolor que no vaig poder solucionar fins després dels Jocs. Vaig anar a competir molt malmès i no podia fer res més del que vaig fer. A partir de llavors, va ser quan vaig començar a nedar a Mataró i vaig comprovar que els meus problemes d'esquena desapareixien. Vaig començar una altra manera d'entrenar-me i vaig integrar la natació a la preparació. Moltes tardes preferia anar a nedar a la piscina 2.000 o 3.000 metres que fer quilòmetres marxant. De fet, vaig descobrir una altra manera d'anar als campionats, amb expectatives més realistes, menys exigents, i així han arribat aquests últims resultats.
En aquest sentit, sempre ha estat una mica autodidacte pel que fa als entrenaments?
Sí. De fet, vaig debutar en els Jocs de Barcelona seguint la preparació que tocava i fent una estada a Font Romeu. Però a mi aquestes concentracions, amb horaris tan establerts, no m'agradaven. I a partir d'aquí, ja vaig fer les planificacions a la meva manera. Alguns ho poden considerar molt anàrquic, però la realitat és que a mi m'ha donat bons resultats. S'ha comprovat que hi ha esportistes que quan han pogut fer la preparació al seu aire han assolit grans objectius. Podria posar com a exemple el gimnasta Gervasi Deferr i el palista David Cal. Són esportistes que han sortit una mica dels canals oficials de les federacions corresponents.
Potser aquest és un dels secrets de la seva longevitat?
Segurament. El fet d'haver pogut integrar tot el que sé d'esport d'elit a la meva vida quotidiana. Ara mateix, per exemple, sóc regidor a Sant Adrià [pel Partit Popular] i em puc anar a entrenar aquí mateix a la llera del riu. De vegades és difícil, però intentes integrar-ho tot de la millor manera. S'intenta que tot rutlli per tirar-ho endavant.
Ja fa temps que en els grans campionats es deu trobar els seus exrivals exercint de tècnics o de delegats?
Si, ja els veig amb moltes canes [riu]. Jo, de moment, només en tinc a la barba. De fet, l'actual seleccionador de marxa, Santi Pérez, és més jove que jo i vam ser companys a Atenes 2004, on va ser diploma olímpic. En els campionats, moltes vegades, per qüestió d'edat, em relaciono més amb els entrenadors i delegats que amb els atletes.
Què li diu el fet de ser l'esportista espanyol amb més participacions olímpiques?
És una fita increïble. I encara més em va sorprendre quan l'any passat l'associació dels estadístics em va dir que mai cap atleta en categoria masculina havia competit en set edicions dels Jocs Olímpics. No m'ho hauria imaginat mai. Entre les noies, hi ha la Merlene Ottey, que entre Jamaica i Eslovènia també va competir en set Jocs.
Ara ja es pot dir que és un atleta llegendari.
He tingut la sort que quan han aparegut problemes físics greus he trobat grans especialistes que m'han ajudat. Amb els malucs, per exemple, em va operar Manuel Ribas de la clínica Dexeus. I ara, gràcies a Andreu Arquer i al seu tractament amb les cèl·lules mare, m'he pogut recuperar a temps del trencament als isquiotibials que em vaig fer en la copa del món de Roma. Quan vaig començar a Barcelona 92, tots aquests tractaments eren ciència-ficció. És una llàstima, perquè molts atletes es deuen haver perdut, ja que abans no hi havia aquests avenços.
Al marge del que passi a Rio, quin és el seu millor record olímpic?
A part dels de Barcelona, perquè van ser els primers i a casa, segur que són els de Pequín 2008, pel meu resultat personal, el quart lloc, i perquè vaig tenir l'oportunitat de conviure durant quinze dies a la vila olímpica. Pot semblar normal, però no sempre hem pogut estar les dues setmanes vivint l'ambient olímpic. Això et permet viure més experiències que no tens quan gairebé només vas a competir i no tens temps per a res més.
I el pitjor?
Quan no tornes amb un resultat satisfactori. A Atlanta 1996 estava en plenitud atlètica i física, però tot va sortir malament i em vaig haver de retirar de la competició. De fet, quan vaig tornar cap aquí va ser quan vaig decidir abandonar Madrid i iniciar una nova etapa a Catalunya, entrenant-me amb Jordi Llopart.
Ja és conscient que el 19 d'agost posarà fi a més de 25 anys competint al màxim nivell?
Sí. Seran els meus últims Jocs Olímpics i prou que m'està costant d'arribar-hi... Voldria entrenar-me més, però ja no puc i arriba un moment que ja no et compensa. Seran els últims grans campionats, però això no vol dir que deixi de competir. Potser aniré a algun campionat d'Espanya, però no a grans campionats internacionals. A més, i a diferència de l'anterior cicle olímpic, ara sí que hi ha un relleu en la marxa espanyola. Hi ha gent jove amb molta ambició, i el Miguel Ángel López ja començarà a fer el salt als 50 km, i ha de ser el nou referent. És una qüestió natural. El que no ho és que jo, amb 46 anys, encara estigui competint.
He llegit que li crida l'atenció el mundial de Doha 2019?
Sí, però queda molt lluny. Potser tinc l'oportunitat d'anar-hi i quan m'hi posi em pregunto qui em mana posar-m'hi i me'n penedeixo. Tan sols és un desig. És una competició molt exòtica. El fet de disputar un campionat del món a la península aràbiga, amb temperatures extremes, sona més com un repte de supervivència que no pas com una competició esportiva. No sé pas si ho portaré a terme.
En tot cas, continuarà vinculat a l'atletisme?
Claríssim. Ara he de trobar quina és la manera més adequada. Suposo que començaré a fer cursets d'entrenament, intentaré vincular-me a alguna escola esportiva. Amb una formació adequada, es tracta d'intentar aplicar tota la meva experiència com a atleta a la faceta d'entrenador. El fet d'haver estat un atleta d'elit no t'assegura que hagis de ser un bon entrenador. En definitiva, faré el que seria normal que estigués fent a la meva edat.
En les últimes temporades, ha competit amb els colors del CA Laietània. Quina és la seva vinculació amb Mataró?
El cas és que les meves filles van anar a viure a Mataró amb la seva mare. Jo feia un any que era a Sant Adrià i ara visc a cavall entre una ciutat i l'altra. Una de les meves filles va començar a practicar salt de perxa amb Norbert de Haro i així és com vaig entrar en contacte amb el CA Laietània, i la petita va començar a jugar a waterpolo amb el CN Mataró. Ara les meves filles són adolescents i no tenen les mateixes motivacions que jo. De tota manera, jo em vaig oferir per competir en les
lligues catalanes amb el Laietània. A més, tot plegat va coincidir amb una data important per al club, com són els noranta anys de la seva fundació, i el meu compromís era fins als Jocs de Rio.
lligues catalanes amb el Laietània. A més, tot plegat va coincidir amb una data important per al club, com són els noranta anys de la seva fundació, i el meu compromís era fins als Jocs de Rio.
Al final, tancarà la seva etapa d'atleta d'elit amb l'últim mandat del president José María Odriozola. No farà campanya per cap dels candidats a rellevar-lo?
Fa quatre anys vaig estar molt actiu perquè guanyés una altra candidatura, però era molt difícil perquè ho tenien tot molt ben lligat. Ara, sense Odriozola, hi haurà tres candidatures i dues ja s'han posat en contacte amb mi. Curiosament, els únics que no m'han trucat són els components de la candidatura sorgida a Catalunya. Quan
torni dels Jocs, m'hi tornaré a implicar. M'agradaria continuar en l'assemblea d'atletes, però
no sé si en l'àmbit català o
en un estament nou d'atletes d'elit.
torni dels Jocs, m'hi tornaré a implicar. M'agradaria continuar en l'assemblea d'atletes, però
no sé si en l'àmbit català o
en un estament nou d'atletes d'elit.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.