Recordeu els seus noms

Si els Jocs Olímpics són el gran apa­ra­dor per a molts esports mino­ri­ta­ris –sobre­tot la natació i l'atle­tisme– els Jocs Paralímpics són pràcti­ca­ment l'única fines­tra que tenen espor­tis­tes amb una capa­ci­tat de superació sobre­hu­mana per veure reco­ne­gut públi­ca­ment no només els seus èxits, sinó també el seu esforç. Les dues grans joies de la natació cata­lana paralímpica que aspi­ren a tor­nar de la gran cita de Rio (7-18 de setem­bre) amb un gra­pat de meda­lles són Sarai Gascón (1992, CN Ter­rassa) i Núria Marquès (1999, CN Sant Feliu). La pri­mera, que va néixer sense una part del braç esquerre, ja es va estre­nar amb només quinze anys en els Jocs de Pequín amb una meda­lla de plata i seria l'equi­va­lent a Mireia Bel­monte, una cam­pi­ona con­so­li­dada que ho ha gua­nyat pràcti­ca­ment tot i que arri­barà a Rio com una de les grans figu­res de la cate­go­ria. Marquès, per la seva banda, va per­dre el peu esquerre quan tenia nou anys, però això no li ha impe­dit tocar el cim espor­tiu. L'any pas­sat, en el mun­dial de Glas­gow, amb només setze anys, va dei­xar la seva empremta gua­nyant qua­tre meda­lles.

La vida de Gascón i Marquès no és dife­rent a la que fan Mireia Bel­monte i Jes­sica Vall. S'aixe­quen abans de les sis del matí per anar a entre­nar-se, després estu­dien i a la tarda tor­nen a la pis­cina. Així, cada dia i en silenci, sovint només pel propi espe­rit de superació o pel reco­nei­xe­ment del seu entorn més pro­per, dels com­panys de club o dels amics que van fent en les diver­ses com­pe­ti­ci­ons. Gascón va començar a nedar amb tres anys i als nou ja ho feia al cos­tat dels neda­dors del club sense dis­ca­pa­ci­tat. “Això –expli­ca­ria poste­ri­or­ment– va fer que em superés, que agafés con­fiança i mai no em veiés infe­rior a ningú, ni tan sols per tenir un braç menys.” Després de la meda­lla de Pequín es va pre­sen­tar a Lon­dres com una de les grans figu­res de l'equip espa­nyol. Va ser plata en els 100 m papa­llona i bronze en els 100 m lliure, però no va que­dar con­tenta. Havia que­dat quarta en la seva prova pre­fe­rida, els 50 m lliure. Dos anys després, amb tot, batia el rècord del món en aquesta prova, el seu prin­ci­pal objec­tiu a Rio. Ho expli­cava fa uns dies en un vídeo publi­cat pel Comitè Paralímpic Espa­nyol: “M'estic entre­nant molt fort, i això farà que millori les mar­ques. L'objec­tiu és pujar el podi, tot i que el somni con­ti­nua sent la meda­lla d'or.”

Gascón arri­barà a Rio després de com­ple­tar un cam­pi­o­nat d'Europa excep­ci­o­nal amb cinc ors i tres rècords d'Espa­nya i Europa. La seva popu­la­ri­tat li ha permès ser la imatge dels espor­tis­tes en un sor­teig de l'ONCE dedi­cat als Paralímpics de Rio que es farà el 16 de setem­bre.