El passat i el present

El COTA, un territori vedat a menys que es vagi a cavall d'una Honda i en el qual, llevat de les Ducati puntualment, ni les Yamaha han pogut alçar mai la veu –les quatre sessions d'entrenaments que no han acabat amb Márquez al davant ho han fet amb Pedrosa (2), Dovi (1) i Iannone (1)–. És cert que l'any passat Lorenzo va acabar segon i que tant ell com Rossi hi acrediten també un tercer lloc, aquí, però la realitat és que la M1 hi ha hagut de sortir sempre a veure-les venir –ara fa un any, fa de mal assegurar que Lorenzo hagués acabat segon si Pedrosa, involuntàriament i a causa de problemes amb el neumàtic, no hagués fet figa i s'hagués emportat Dovi en la caiguda. Ara bé, què pot valer tot aquest passat mesurat al costat del govern impassible mostrat per Maverick Viñales en les dues primeres curses del campionat?

El pilot empordanès és plenament conscient del tradicional tarannà de la Yamaha en un circuit que no s'acaba mai perfilat amb desnivells –impressionant el de 40 metres al final de la recta d'arribada–, amb moltes frenades anguloses que se solucionen parant i arrencant la moto i en les quals les mil·lèsimes es perden i es guanyen a cabassos, i que dibuixa la recta més llarga del mundial (1.200 metres). Però l'estat físic i el psicològic de Mack juguen ara mateix en una altra lliga, i Viñales recordava aquests dies que la seva primera victòria de Moto 2 va ser justament en aquest circuit i que l'any passat hi va assolir un quart lloc que era, fins a aquell moment, el seu millor resultat a Moto GP després d'una temporada i tres curses pilotant la Suzuki.