Sato fa història a Indy
Motor. El pilot d’Andretti és el primer japonès que guanya les 500 Milles. S’imposa en un final de cursa mogut en què Alonso trenca el motor i Servià s’estimba quan tenia el podi a l’abast
Takuma Sato havia estat tercer en el GP dels EUA de F-1 del 2004, celebrat en un traçat dibuixat dins de l’oval d’Indianapolis. Ahir, tretze anys més tard, va tornar a pujar al podi al mateix indret, però com a guanyador de les 500 Milles, als 40 anys. És el primer pilot japonès que assaboreix el triomf en la llegendària cursa, amb un avançament a Helio Castroneves quan només faltaven cinc de les 200 voltes. El brasiler de Penske-Chevrolet buscava la quarta victòria a Indy –hauria igualat el rècord d’AJ Foyt, Al Unser i Rick Mears–, però va haver d’abaixar els braços en vista de l’empenta de Takuma, que es va refer així de la decepció del 2012, quan va perdre el control del bòlid en l’última volta, tot just després de col·locar-se primer.
Un dels pilots amb què Sato va haver de lluitar pel camí del podi va ser Oriol Servià (Rahal LL). El gironí i el japonès se les estaven tenint pel quart lloc, en l’instant en què Fernando Alonso va trencar el motor Honda, quan faltaven vint voltes. En la represa de la cursa, Servià, llavors cinquè, va perdre un parell de llocs per un titubeig del motor, i Jamie Davison (Dale Coyne) el va tancar per dins. Els dos cotxes es van tocar i van provocar un accident múltiple, que també va eliminar Power, Newgarden i Hinchcliffe. Fins aleshores, el pilot de Pals havia protagonitzat una cursa de menys a més. Va arrencar rodant en la segona meitat del grup, però a partir de l’equador de la prova va trucar a la porta dels deu primers i va començar a fer-se veure al capdavant, amb grans maniobres d’avançament per l’exterior dels revolts, sobretot en les represes després de les nombroses neutralitzacions.
Xoc esfereïdor de Dixon
Un dels pilots a qui va avançar va ser Alonso, que va arribar a encapçalar la cursa en diverses fases. De fet, quan faltaven 70 voltes, l’equip Andretti tenia l’asturià en el primer lloc, seguit pels seus companys Ryan Hunter-Reay i Alex Rossi. Llavors els dos últims van quedar fora de joc, pel trencament del motor i una pífia en una aturada a boxs, respectivament. Per sort per al fill del mític Mario Andretti –vencedor a Indy el 1969 i campió del món de F-1 el 1978–, quan Alonso també va trencar el motor va sorgir Sato per treure les castanyes del foc.
La prova va viure l’acció més dramàtica tot just superat el primer quart. Amb Alonso líder, el doblat Jay Howard (Schmidt Peterson, l’equip amb què va competir Servià l’any passat) va perdre el control i el va envestir Scott Dixon (Ganassi), l’autor de la posició preferent. El neozelandès va sortir il·lès d’un xoc esfereïdor contra les barreres, que va obligar a aturar la cursa durant mitja hora, per reparar-les. També s’hi va veure afectat Castroneves, però això no li va impedir jugar-se la victòria al final.