RAMON FORCADA
CAP D’EQUIP DE MAVERICK VIÑALES (MOVISTAR YAMAHA)
“Si no hi ha pilot no hi ha moto guanyadora”
“Fa uns quants anys que m’hi dedico i hi ha molts casos en què una moto guanyadora i un pilot guanyador no han sumat dos”, explica el tècnic, molt satisfet del tarannà del pilot empordanès
La filosofia del Maverick va ser adaptar-se del tot a la Yamaha. És molt receptiu i això per als mecànics és fantàstic
No n’hi ha prou no fallant; s’ha de guanyar. Dels bons, aquest any el que falli menys serà el campió
El Jorge treballarà com no s’ho imagina la gent fins a guanyar amb la Ducati. I ho farà: no sé si el títol, però curses, segur
Amb gairebé trenta anys en el campionat del món de velocitat, tres vegades campió del món de Moto GP, poques persones coneixen les interioritats del mundial com Ramon Forcada (Moià, 1957). Després de nou anys treballant amb Jorge Lorenzo, el tècnic moianès continua cercant l’excel·lència, ara amb Maverick Viñales, en un entorn familiar.
Al final del primer dia de test a Xest, l’any passat, quin impacte els va provocar el rendiment de Maverick?
Pensàvem que ho faria bé, per això Yamaha el va fitxar, però de seguida vam veure que no només podia fer una volta ràpida sinó que podia mantenir els temps tot el dia. La impressió forta va venir del fet que ell va entendre des del primer moment per què anava ràpid.
Instint o anàlisi?
Les dues coses. Cada moto és una filosofia i si vols anar-hi en contra i no t’hi adaptes tens un problema. I per adaptar-te necessites intuïció i analitzar què saps fer molt bé i entendre com pots traslladar això a la moto. En el seu cas, des del primer dia ho va fer de manera perfecta.
Comparat amb el Lorenzo ell té un pilotatge molt més agressiu. Com canvia el treball de l’equip?
Al principi molt, però després, una vegada tens una configuració base que funciona al pilot, adaptar-la als circuits costa menys perquè ja sabem les diferències que hi ha per a la nostra moto d’un circuit a l’altre.
Com explica que fos el més ràpid en tots els entrenaments de pretemporada?
Perquè la seva filosofia quan va arribar va ser molt bona: adaptar-se completament ell a la moto. Això va en paral·lel a la nostra feina: quan ell et diu el que no li va bé, modules la moto per tal que s’hi senti còmode. Ara, el més important va ser que ell es donava a la moto. Ens deia: “Vosaltres sabeu com funciona, sabeu com va i la coneixeu millor que ningú.” Això per als mecànics és fantàstic. De seguida vam veure que és un pilot que intenta millorar sempre: li dius prova això i ho fa. És molt receptiu. A vegades va bé i a vegades no, però ho prova. I això et dona una tranquil·litat: saps que ell intentarà fer-ho al millor possible i que si veus alguna cosa que es pot millorar, et farà cas.
Sembla normal que ho fes; l’M1 és una moto guanyadora.
Les motos no són guanyadores. Ho són si hi ha un pilot que les sap portar. És una moto que guanyava amb el Valentino i amb el Jorge, però faltava veure si també ho faria amb ell. Fa uns quants anys que em dedico a això i hi ha molts casos que una moto guanyadora i un pilot guanyador no han sumat dos.
Tot i les diferències de pilotatge, quan arriben a un circuit tenen presents les dades del Jorge dels altres anys?
Sí, però amb el Maverick, pel seu estil, canviem menys la moto d’un circuit a l’altre del que ho fèiem amb el Jorge. Però sí, la direcció general ens serveix. Però no només dels pilots: hi ha circuits que t’obliguen a partir d’una sèrie de paràmetres, agradi més o menys als pilots. Motegi és un circuit de frenar i accelerar i el pilot que vol pas pel revolt sap que amb la moto que tenia a Mugello no anirà enlloc. I el que has de fer és adaptar la configuració base del pilot als paràmetres del circuit.
I amb Valentino, comparen telemetries?
Molt poc. Ells les fan servir més. Hi ha un primer problema: l’alçada dels pilots. Sembla una ximpleria, però no ho és perquè el centre de gravetat pilot-moto és diferent. I les posicions de pilotatge són diferents. El que intentem és fer el millor per al nostre pilot. La moto perfecta no existeix: si poguéssim fer tot el que el Mack ens demana guanyaria cada cursa amb deu segons de marge. Però no en sabem tant. No podem [riu].
Quan un pilot està en una posició dominadora com la seva es tendeix a pensar que no té punts febles.
Però en té, segur. Bé, no diria punts febles: diria que té coses per millorar, que és diferent. El concepte és diferent: quan tens una feblesa ets poses a treballar només allò. I això és una altra cosa: el que necessites quan ja vas ràpid és millorar perquè els altres no s’estan quiets. Aquí no es tracta de córrer molt, es tracta de córrer més que els altres. Qui et marca el que has de fer són els rivals. On pots millorar més, en la frenada o en el pas pel revolt? Aquí? Doncs treballem per millorar-ho sense espatllar el que ja et va bé, que aquest és el gran problema. De fet, sempre passa. T’has de moure en l’equilibri.
Pilot, moto, equip. I els pneumàtics? Per què se’n parla tant, si és el segon any de Michelin?
Potser perquè totes les altres coses van bé [riu]. No ho sé. Tot i que en un principi tot estava més clar que l’any passat, aquest any ja hi ha hagut moments de problemes amb els pneumàtics. El pneumàtics són l’ase dels cops: és el típic paio que no et pot aportar res, perquè el pneumàtic per ell sol no pot fer res, però t’ho pot destrossar tot. De totes maneres, penso que Michelin està intentant fer molt bon treball i de tan bé que ho volen fer... Volen canviar cada petita cosa per millorar i millorar –canviant carcasses cada gran premi, compostos, etc.– que s’equivoquen. Si anessin sempre amb els mateixos sense voler perfeccionar tant i canviar en cada circuit, potser per nosaltres seria més fàcil. Encara que fos un pneumàtic amb carències, sabries quines són. El problema és que un petit canvi en un pneumàtic ja et porta a no saber on comences fins que el poses a la pista.
En cada gran premi comencen de zero.
No del tot, però quasi. Amb Bridgestone era tot molt clar: la carcassa era sempre la mateixa, tenies quatre gomes al davant i cinc al darrere. Sempre les mateixes. En sabies la reacció i jugaves amb això. Ara Michelin té moltes més gomes, més específiques per a cada particularitat dels circuits, i tot i que està molt bé perquè és buscar la perfecció, es crea una situació complicada. El problema és que moltes vegades treballes només pensant a fer treballar el pneumàtic: no pots posar la moto ideal a pista, la que et faria anar més ràpid, perquè saps que amb el pneumàtic que hi ha no aguantaràs totes les voltes.
Pensaven arribar a Montmeló amb Maverick havent guanyat tres de sis curses?
Tal com va anar l’hivern es veia que era constant en tots els circuits i podíem pensar que estaríem bé, però hi ha hagut moltes caigudes: ell cau poquíssim en cursa i aquest any ja ho ha fet. El Valentino ja ha caigut, el Dani dues vegades, el Marc dues vegades... Amb Bridgestone, amb Lorenzo, hi havia anys que fèiem tres caigudes en tot el mundial. Aquest any ja n’han estat més, segur. Tothom. És important tenir aquest marge havent tingut dues curses dolentes. Aquest és un mundial en què els resultats s’han d’assegurar. Els errors el marcaran.
El campió serà qui falli menys?
Sí, el que falli menys però que estigui al davant. No n’hi ha prou no fallant, s’ha de guanyar. Però potser sí: dels bons, el que falli menys. Han passat coses i en continuaran passant. Tot i això, crec que no serà un mundial d’arribar a l’última cursa. No sé a favor de qui, però es decidirà abans.
Semblava en la pretemporada que l’Honda estava millor que els dos anys anteriors.
És difícil des de fora, però tampoc vèiem que la tinguessin gaire millor que l’anterior. Però el Marc és un pilot que no pots descartar mai. Trobarà la solució. Han tingut dues o tres curses que els pneumàtics no els han funcionat i potser a la llarga, si els pneumàtics s’estabilitzen, hauran de canviar la moto per tal de funcionar. En tot cas, Honda farà treballar aquesta moto, no en tinc cap dubte.
El nivell del Dani l’ha sorprès?
A mi no. El Dani és un pilot que té un hàndicap terrible que és l’alçada i, sobretot, els braços, que són molt curts. Aquestes motos tenen una configuració que tot el que hi ha al davant (injecció, airbox, etc.) no es pot reduir i això a ell li genera un problema de mida. L’esforç que ha de fer el Dani per portar aquesta moto és incomparable amb el que han de fer els altres. Però si no s’ha de barallar amb la moto és boníssim, dels més tècnics. A pesar que després de dotze anys encara no hagi guanyat el mundial, per mi cada any és un candidat al títol.
I Zarco? Vostè coneix la seva moto millor que ningú.
Una mica sí: és la nostra moto de l’any passat [riu]. M’ha sorprès molt, a mi i a tothom. No sé ben bé si és la seva manera de conduir o si es va estudiar el Lorenzo com feia anar aquesta moto, però ho fa igual. Igual. Ho està fent molt bé, però d’aquí a guanyar curses, hi ha aquella miqueta que és la gran diferència. Fa voltes ràpides, molt bones curses, però no ha fet una cursa d’escapar-se i guanyar. És molt bo, però els figures, el Marc, el Jorge, van guanyar en la segona o tercera cursa.
Quan veu el Jorge, quan el sent parlar, quin Lorenzo veu?
Com és ell: un paio que defensarà a mort les seves decisions. És a Ducati perquè ho ha volgut. Si hagués hagut d’anar-hi perquè no tenia una altra possibilitat, seria una altra cosa. Però ha estat la seva decisió i ho defensarà a mort: treballarà el que no es pot imaginar la gent per demostrar a tots els que l’han criticat que sabia què es feia i que era conscient del risc.
Ara que és a Ducati, parlen?
Ho hem fet un parell de vegades. Ell pensa que la Ducati és una moto que no té equilibri, que té coses molt bones que ho són molt però que en té de dolentes que són hàndicaps greus. Ha canviat coses del seu pilotatge, però hi ha coses que la Ducati no li deixa fer i ara per ara són insalvables, un mur per a ell.
Quan li comunica que deixa Yamaha, què va pensar?
No em va estranyar gaire perquè tots aquests paios són uns inconformistes, per això van com van a la pista. Era un repte per ell: ja he estat nou anys aquí, he guanyat tres títols, trenta no sé quantes curses, i ara necessito alguna altra cosa que m’estimuli. Coses noves. I Ducati era ideal: el Gigi [Dall’Igna] el coneixia de quan estava a Aprilia, era una moto que va bé, que l’any passat va guanyar curses, etc. Estic convençut que acabarà fent funcionar la Ducati perquè, com deia, va ser la seva elecció i no pararà.
En algun moment va pensar acompanyar-lo?
No, per mi era diferent: a la meva edat ja no em calen aventures [riu]. El repte tècnic, haver fet anar més o menys bé una Yamaha i intentar fer-ho amb una Ducati era engrescador. I amb un pilot que conec i que penso que guanyarà amb aquesta moto. No sé si un mundial, però curses segur. Però la diferència és que ell tenia 29 anys i jo en tinc 60. Ara les aventures ja no em calen [riu]. Per arribar fins aquí ja he marxat moltes vegades d’això de la zona de confort. Ja hi estic bé, aquí [riu]. Quan el Jorge em va oferir anar amb ell, tant a ell com a Ducati els vaig dir: no us dic ni sí ni no fins que sàpiga qui ve aquí. Vull saber qui és i què vol. I va ser ara fa un any, justament aquí al Circuit, que vam parlar amb el Maverick i ens vam entendre ràpid.
Quan el Rossi plegui, què serà del mundial? Pot fer-se aquesta pregunta l’aficionat?
Com quan va plegar Doohan o Hailwood o... Tothom ha plegat algun dia. De quan jo vaig començar no en queda ni un [riu]. I el mundial segueix. Hi havia un paio que es deia Pelé que un dia va deixar de jugar a futbol i semblava que el món s’acabava. Però després va venir Maradona, després Ronaldinho i ara Messi, que un dia plegarà i el futbol continuarà. Amb Valentino hi ha una cosa que és evident: la seva capacitat per moure masses és inigualable. És la gran icona i evidentment que el trobarem a faltar, però n’arribarà un altre.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.