Dakar

ISIDRE ESTEVE

PILOT DE RAL·LIS TOT TERRENY

“Competir és la meva vida”

“Estic completament segur que la meva discapacitat no és un problema per ser competitiu en el Dakar”

“Els esportistes som una mica egoistes. Competim perquè volem, no per canviar la societat ni per millorar-la”

Fa dues setmanes, Isidre Esteve (Oliana, 1972) i el seu copilot, el calongí Txema Villalobos, van acabar la Baja Aragón en el dinovè lloc absolut –cinquè de la seva categoria i segon del campionat estatal de ral·lis tot terreny–. Va ser el primer pas cap al Dakar del 2018, en el qual competiran amb el prototip Sodicars BV6 del Repsol Rally Team que van estrenar a Terol.

En el seu retorn el 2017, acabar el Dakar ja va ser un premi prou bo. A partir d’ara, simplement acabar és fer curt?
Sí. Ara l’objectiu és anar a competir. Perquè en tinc ganes. Ja hem tornat al Dakar amb un cotxe per veure com em trobava. A partir d’aquí, si continuàvem era per començar a tenir les sensacions de sortir a una especial i fer-ho bé. Soc conscient que hi ha pilots molt bons al Dakar, amb estructures oficials, però si algun dia volem formar part d’aquest grup de pilots que guanyen coses, hem de començar a fer les coses bé. I ara som a la rampa de sortida per començar a fer les coses bé.
Diu que ja no va només a participar sinó a competir, malgrat la seva discapacitat. Isidre Esteve se sent un exemple de l’esport inclusiu?
A veure, anem a pams. Estic completament segur que la meva discapacitat no és un problema per ser competitiu en el Dakar. No ho és, de cap manera... Haig d’agrair a tots els organismes, com la FIA i la federació espanyola d’automobilisme, que el món del motor –l’automobilisme– sigui l’exemple més clar del que és l’esport inclusiu. Que ens permeti córrer en igualtat de condicions i de dificultats, i sortir al final de cada dia tots en la mateixa classificació. Agraeixo aquesta situació, perquè si no fos així, no correria. Això és integració, això és inclusió.
Llavors...
Ara, la segona part. No, jo no em sento un exemple; em sento afortunat per poder continuar fent el que més m’agrada. Si la meva manera de fer les coses serveix perquè molta gent pugui dir “jo també puc fer-ho”, endavant. Però jo no pretenc això. Jo pretenc fer les coses bé, fer les coses bé des de la nostra fundació, ajudar el màxim de gent amb els nostres projectes d’obra social. Però després hi ha la meva carrera esportiva, amb la qual intento donar continuïtat al que havia fet fins ara.
Però la seva carrera és la demostració que, si es vol, es pot.
Sí, és ben bé així, però sense pretendre-ho. El meu objectiu no és fer una cosa perquè sigui un exemple. No, el meu objectiu és competir i ser competitiu, perquè aquesta és la meva vida. Fa poc van fer una entrevista al Kilian Jornet, amb la qual no hi puc estar més d’acord. Deia que es dona molt d’altaveu al que fem els esportistes, com a referents i tal... però en realitat som una mica egoistes. Fem el que ens agrada i ens marquem els reptes. No fem res per canviar la societat ni per millorar-la; o ben poc. És a dir, competim perquè volem competir, i cada cop ens marquem reptes més grans. Bé, si això serveix per motivar els altres, que et vegin com un exemple, està bé. Però coi, ho fem perquè nosaltres volem.
Ah...
Repeteixo, som molt egoistes. Per què hi vaig, al Dakar? Perquè hi vull anar. I qui ho viu? Ho visc jo. És el meu repte. No estic fent res que millori la teva qualitat de vida. Bé, sí, en el meu cas sí que hi ha una part d’això. Amb la fundació hem desenvolupat el coixí intel·ligent, que ajudarà a millorar la qualitat de vida de les persones. En aquest sentit, em sento més identificat amb el fet d’haver desenvolupat el coixí intel·ligent, a través de la nostra fundació, que no pas amb aconseguir un resultat esportiu en el Dakar.
I què hi veu, al final d’aquesta nova etapa que va iniciar en l’últim Dakar?
No ho sabem, perquè no sabem com serà aquest camí. Aquest camí sempre està supeditat als resultats i al fet de com vagin les coses. De moment, estem en un equip amb un molt bon cotxe, i és un camí que s’ha de fer.
Amb 45 anys que té ara, quanta corda li queda?
Això no és com les motos. Em queden 10 anys perfectament.
Alguna vegada pensa en què estaria fent avui sense aquell accident [en moto, el 2007]?
No. Això és el que tenim, això és el que vivim i amb això farem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.